BACHFEST. Bach Collegium Barcelona. Guillermo Turina, violoncel. Eva del Campo, orgue positiu. Pau Jorquera, director. Obres de J. S. Bach, J. L. Bach, C. Ph. E. Bach, N. Casanovas, J. Cererols, B. Vivancos (estrena) i A. Rodamilans. ESGLÉSIA DE SANT TOMÀS (LEIPZIG, ALEMANYA). 17 DE JUNY DE 2022.
Gairebé com quan Lluís Millet assegurava als primers cantaires incrèduls de l’Orfeó Català que algun dia cantarien la Novena de Beethoven, quan -ara fa onze anys- Pau Jorquera va sembrar la primera llavor del Bach Collegium Barcelona, va prometre als seus músics que, algun dia, anirien a Leipzig. Aquest divendres, extasiat, el director va complir la seva paraula convertint l’actuació en una experiència inoblidable, total, màgica, gairebé mística per a tots.
Els melòmans d’arreu del món, com tots els col·lectius, tenen les seves meques, i una de les més populars és l’església de Sant Tomàs de Leipzig (Saxònia, Alemanya), on J. S. Bach –per alguna cosa qualificat sovint com a “pare de la música”– va viure i treballar els últims anys de la seva vida. De fet, és a l’absis d’aquest temple, on es van estrenar la majoria de les seves obres més importants, que el músic està enterrat. Aquest sol fet ja converteix l’espai en un atractiu turístic de primer ordre per a una ciutat de mida mitjana que, en l’àmbit musical, encara n’acumula molts d’altres, per tal com també hi van néixer, viure o treballar compositors de la categoria de Mendelssohn, Schumann o Wagner.
Qui hagi tingut l’oportunitat d’escoltar Bach a Alemanya sap la reverència amb què el públic rep l’obra d’aquest compositor al seu país. És per això que cal qualificar d’autèntic privilegi el que han pogut gaudir els membres del Bach Collegium Barcelona, convidats a participar a la BachFest, el festival dedicat a la música de Bach més important i més antic del món, celebrat ininterrompudament a la ciutat de Leipzig des del 1908.
La intervenció no va tenir forma de concert, sinó que es va produir en el marc d’un acte de culte a l’església de Sant Tomàs, és a dir, aportant els cants a un servei religiós a la manera que Bach ho feia al seu temps. En aquest cas, però, i per petició expressa de l’organització, la música no va ser exclusivament bachiana: al costat dels corals –aquests sí, entonats de bracet de tota la comunitat–, el Bach Collegium Barcelona també va interpretar motets d’altres compositors de la família Bach i una petita selecció de música catalana, incloent-hi una estrena absoluta.
En aquesta producció, el Bach Collegium Barcelona va estar format per uns efectius més aviat modestos –dotze cantants i dos músics encarregats del baix continu– en relació amb les dimensions generoses de la nau de Sant Tomàs. El cor no es va situar a les cèlebres galeries enfrontades on es va estrenar la Passió segons sant Mateu, sinó al creuer, davant de l’altar i de la tomba de Bach, i va alternar les seves intervencions amb les del reverend Robert Moore i l’organista titular de la Thomaskirche, Johannes Lang.
La part bachiana del programa, col·locat als espais determinats previstos per la litúrgia, van ser els motets Lobet den Herrn, alle Heiden, BWV 230 de J. S. Bach, Bitten, número de catàleg 208 número 3, del seu fill Carl Philipp Emanuel i el motet Unsere Trübsal, die zeitlich und leicht ist de Johann Ludwig Bach, cosí segon de Johann Sebastian i conegut com el Bach de Meiningen. Aquestes dues darreres peces, el cor ja les havia enregistrat fa tres anys al seu primer disc, titulat Bach ist meine Freude.
Pel que fa a música catalana, el fil evident de l’escola montserratina unia les quatre obres seleccionades per Pau Jorquera: el Magnificat de Narcís Casanovas, el “Kyrie” de la Missa de segon to de Joan Cererols, Lo llit d’espines d’Àngel Rodamilans –en un arranjament propi per a veus mixtes i baix continu– i l’estrena d’In excelsis, una obra encarregada expressament per a l’ocasió a Bernat Vivancos que parteix del text del “Sanctus” de la missa i pren forma de senzill cànon a dues veus i a l’octava.
Si hi havia alguna prevenció sobre com el públic rebria el cor català, aquesta va desaparèixer en rebre un llarguíssim i sentit aplaudiment a peu dret i alguna llàgrima d’emoció. Abans de sortir de l’església, els músics es van desplaçar fins a l’absis i van envoltar per uns segons la tomba de J. S. Bach, sobre la qual les noies de la formació van dipositar les flors naturals que portaven al vestit. Un gest de simbolisme evident, com volent aplicar a Bach els mateixos versos de Verdaguer que, musicats per Rodamilans, acabaven de cantar: “Lo cerquen mos braços / mon gemec lo crida”.
