TEMPORADA IBERCAMERA. Forma Antiqva. María Espada, soprano. Carlos Mena, contratenor. Aaron Zapico, clave, orgue i direcció. Obres de Conforto, Avison, Porpora, Vinci i Pergolesi. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE FEBRER DE 2020.
Fa pocs dies ens passejàvem per Versalles de bracet d’Alexandre Tharaud. Ara Aaron Zapico i el seu conjunt Forma Antiqva ens han dut a Nàpols, aquell centre formatiu que va acollir tants compositors, com Vinci, Pergolesi, Terradellas i Hasse, i que va comptar amb els nadius Porpora, Conforto i Scarlatti, interpretats al concert que comentem. Indirectament, algun d’aquests noms ens duria de Nàpols, aleshores austríaca, a la seva capital, Viena, on va viure i ensenyar Nicola Porpora i també Metastasio (nom artístic de Pietro Antonio Trepassi), autor del llibret de l’òpera Il Siroe de Nicola Conforto que obria la sessió. Una Viena que els va dur a residir a la mateixa escala, juntament amb la cantant, pianista i compositora Mariana Martínez i un jove Haydn que va esdevenir assistent de Porpora i professor de teclat i teoria de Mariana.
El so de conjunt de Forma Antiqva ens va captivar des del primer moment, en una prestació general serena i elegant. Com a inici i, en paraules prèvies del director adreçades al públic, per introduir-nos a l’ambient musical que proposava, ens van oferir la simfonia de l’esmentada òpera de Conforto, feta per celebrar l’onomàstica de Ferran VI el 1752.
Tot seguit es va homenatjar un altre napolità que va acabar també a la cort reial espanyola, Domenico Scarlatti, en tocar un Concerto grosso, el número V de Charles Avison (1709-1770) basat en les seves Sonates.
De Porpora es va interpretar la seva exuberant Salve Regina, composta el 1730. El contratenor Carlos Mena, esforçat a seguir la línia complicada del cant, no va ser gaire fidel al principi de text cantat, ja que les paraules, per sort prou conegudes, no arribaven clares.
La segona part va començar amb la simfonia de l’Oratori Maria Dolorata de Leonardo Vinci, que ens posava en situació per acollir la peça estrella del concert, l’Stabat Mater de Pergolesi. El text, d’autor desconegut malgrat que s’ha atribuït a diferents autors, inclús al papa Innocenci III, ha estat musicat per molts compositors que, en voler descriure el dolor d’una mare davant del seu fill mort, han donat el millor de si mateixos. En aquest cas, amb un clima adient, els solistes María Espada i Carlos Mena quan cantaven junts exhibien una harmonia especial, rara de trobar. María Espada va evocar, i semblava encarnar, amb veu clara el dolor de la mare. Davant dels aplaudiments, van repetir el fragment “Quando corpus morietur”, realment el més reeixit de la interpretació.
Com a afegitó, cal recordar que el 2005 Carlos Mena va enregistrar precisament aquesta obra de Pergolesi amb Núria Rial i el Ricercar Consort.
