PALAU 100 CAMBRA. Jean-Guihen Queyras, violoncel. Alexander Melnikov, piano. Obres de Ludwig van Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE SETEMBRE DE 2015.
Per Jacobo Zabalo
Una ocasió sens dubte excepcional, la interpretació en un sol concert de la integral de sonates per a violoncel i piano de Ludwig van Beethoven. Proposta atrevida, idònia, doncs, a tall de benvinguda i inauguració d’una temporada que promet ser apassionant, tant pels noms com per les obres programades. Començant amb aquests joves atrevits i radicalment compromesos amb la interpretació musical, familiars per a bona part del públic reunit al seu recital. En efecte, a soles o en companyia de la inestimable violinista Isabelle Faust, hem pogut gaudir en anteriors ocasions de la seva tècnica i atreviment en la lectura de partitures de gran exigència, com ara els Trios de Schumann. Sana costum, per tant, la de comptar amb els serveis d’aquests músics, impecables en la seva gosadia. Pensem per exemple en Jean-Guihen Queyras quan, ja fa uns anys, va atacar una rere l’altra les sis Sonates per a violoncel de Johann Sebastian Bach. Amb serenitat i pulcritud, n’oferí versions més que convincents. Encara fou més lloable que defugís tota aura de prodigi per treballar fins a l’extenuació i regalar-nos una vetllada memorable. Des de llavors, poc o no gens ens pot sorprendre. El seu company, Alexander Melnikov, és un pianista solvent. El seu pianisme, de lleugera eloqüència, potser s’apreciaria millor amb un fortepiano. Tot i així, els enregistraments que amb aquells va fer per a Harmonia Mundi són sensacionals.
La primera part del concert –de les tres que, excepcionalment, l’integraren– es va centrar en les sonates per a violoncel de factura primerenca (opus 5, núm. 1 i 2). El llenguatge compositiu de Beethoven potser –com creuen alguns estudiosos– encara no s’ha encimbellat, però la serietat del to es copsa fins i tot en els moviments que es volen vivaces. És el cas de la Sonata en Fa major, festiva en la segona part del moviment inicial (“Allegro”) i d’encant ben palès al segon (“Allegro vivace”), amb un pizzicato que oportunament condecora la jocosa declamació del piano. La densitat del teixit beethovenià, de suprema intel·ligència i mai no del tot lleuger, es retroba en el primer moviment “Adagio sostenuto ed espressivo” de la Sonata en Sol menor, la segona en ser interpretada abans d’arribar a la primera pausa. Les lectures de Queyras i especialment Melnikov (massa pendent de llegir la partitura en lloc d’interpretar, cosa que en si mateixa no hauria de ser negativa, ja que també ho feia Sviatoslav Richter i sí que interpretava) no van ser lectures furients, sinó més aviat reservades, i no sabrem mai si pensant en la marató que representava la vetllada o per considerar que les obres pertanyen a una època en què Beethoven encara no hauria desenvolupat el seu llenguatge més característic.
Abans de la interpretació de la tercera sonata per a violoncel i piano –la Sonata en La major, op. 69, composició d’inventiva inusitada–, els intèrprets van oferir una delicada, gairebé minimalista versió de la sèrie de 7 variacions que Beethoven va compondre basant-se en una de les àries que Pamina canta a La flauta màgica: “Bei männern, welche Liebe fühlen”. Va ser un plaer sentir recreat el diàleg que manté l’enamorada de Tamino amb la humanitat tota, a la recerca d’una saviesa encriptada maçònicament. Alguna cosa es va apreciar de diferent llavors, un lleuger canvi en la disposició interpretativa dels intèrprets, que des d’aquesta precisa i emotiva comunió mozartiana van semblar deslligar caps en la tercera sonata. La intensitat va ser manifestament superior i les obres es van mostrar molt més ben travades, més contundents. Des d’aquest “Allegro ma non tanto” prebrahmsià fins al “Finale” realment vivaç, passant per un “Scherzo” de ritme ben marcat, refulgent en la seva no gens capritxosa dialèctica. Lluny de baixar el nivell, els opus 102 (núm. 1 i 2) van mantenir una intensitat semblant, adaptada, això sí, als requeriments de les respectives sonates: la composta en Do major, amb la seva alternança entre sorollosa autoafirmació i passatges que semblen xiuxiuejats per Arvo Pärt; mentre que la Sonata en Re major, vehement en la introducció del piano i de pas poderós en el primer moviment, representa una mostra excel·lent de la varietat d’humors (l’“Adagio” és qualificat con molto sentimento d’affetto) que permeten recrear violoncel i piano, instruments que s’acomiaden en una “Fuga” descaradament jazzística.
