CONCERT DE SANT ESTEVE. Cors de l’Escola Coral de l’Orfeó Català. Dir.: Mercè Pi, Glòria Fernández, Glòria Coma, Buia Reixach, Esteve Nabona. Orfeó Català. Dir.: Josep Vila i Casañas. Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Mercè Sanchís, orgue. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA, 26 DE DESEMBRE DE 2011.
Per Mercedes Conde Pons.
Un programa tradicional i concebut amb caràcter unitari va ser un dels principals èxits del 92è Concert de Sant Esteve de l’Orfeó Català que té lloc cada dia 26 de desembre des de l’any 1913 al Palau dela Música Catalana.Inclòs com a concert extraordinari en el Cicle Coral de l’Orfeó Català, el concert va servir així mateix per demostrar el gran moment que els cors de l’Escola Coral, com també el cor gran, estan vivint a nivell artístic. A la primera part, el protagonisme requeia en els cors de formació, amb un programa basat en música per les festes de Nadal a l’Europa del Renaixement i el Barroc, mentre que a la segona part, l’Orfeó Català s’endinsava en el romanticisme i la creació contemporània d’inspiració nadalenca.
Afinació i dicció impecables, atenció màxima i sentit de conjunt són els principals valors que es desprenen de la participació dels cors de Petits i Mitjans –que dirigeixen Mercè Pi i Glòria Fernández amb èxit– amb obres de Praetorius i Verdalet. Una base fonamental per a la implicació progressiva en els cors de la casa. El Cor Infantil demostrà, en diverses obres del segle XVI, la seva evolució constant, sota la direcció de Glòria Coma. Novament la sorpresa i el goig el va donar el Cor de Noies, amb tres obres de Francisco Guerrero magníficament interpretades sota la direcció de Buia Reixach, i el Cor Jove, que amb l’atractiu de les veus mixtes va mostrar brillantor conjunta en tres obres de Monteverdi, Victoria i Sweelinck, sota la direcció d’Esteve Nabona. Cors, tots dos, que manifesten una maduresa sorprenent, i auguren un molt bon futur al cor gran. En aquesta primera part, l’acompanyament musical va ser a càrrec dels pianistes titulars dels cors –Laia Armengol, Josep Buforn, Pau Casan i Josep Surinyac– en l’orgue positiu i un seguit de solistes en instruments barrocs d’alt nivell.
La segona part, ja amb el protagonisme de l’Orfeó Català, va tenir com a principals al·licients dues estrenes de característiques ben diferents. Abans, però, l’Orfeó despuntà amb Drei Sprüche, op. 76 de Mendelssohn, quatre nadales tradicionals europees i, sobretot, amb un O Magnum Mysterium de Morten Lauridsen, complex i de gran bellesa, que el cor interpretà amb un empastament de les veus i una subtilesa de dinàmiques excelses.
El sol d’hivern de Xavier Pagès i Corella (1974) és una obra per a cor, orgue i cobla, basada en un poema de George Pierce Grantham (traduït al català pel mateix compositor), inspirat en la matança dels Sants Innocents. Pel seu caràcter, l’obra contrastava amb el caràcter de les altres obres del concert, de caire més aviat festiu. Amb un inici poc definit, com la llum del sol d’hivern, l’obra va anar adquirint consistència progressivament. En va destacar la subtilitat en la utilització del so que proporcionen els instruments de la cobla –que tenen molt més a oferir del que la gent considera– i la forma com aquest s’entrelligava amb les veus mixtes i l’orgue de fons, a càrrec de Mercè Sanchís. Moment culminant va ser l’aparició del Cor Infantil –representant les veus dels sants innocents– en un moment que feia posar la pell de gallina i que culminà una obra que tant de bo es pugui tornar a escoltar.
De caire ben diferent, Impressions nadalenques de Marc Timón (1980) –tible de la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona– és una suite de nadales catalanes amb harmonitzacions enginyoses que converteixen Blanc dia de Nadal en una cançó plena de swing al més estil blues o Les dotze van tocant en un vals d’inspiració vienesa. Un medley que podria convertir-se en hàbit nadalenc, en què el que més destaca és la capacitat inventiva del compositor, el seu domini en la instrumentació –fent de la Cobla el que és, una formació de concert d’altíssim nivell– i el seu segell artístic, que demostra que ja és i serà un gran compositor de musicals i música de cinema.
L’Orfeó Català, així doncs, va mostrar no només el seu bon estat de forma, sinó també la seva capacitat de lideratge en la cultura catalana, incentivant la creació de qualitat i convocant l’audiència que es reconeix en una institució senyera. Així ho demostrà el públic assistent, entonant amb més força que mai El cant de la Senyera i mostrant un entusiasme que no es recordava tan palès en anteriors edicions del tradicional concert.
