CONCERTS HANGAR SONOR. Ariadna Alsina, Destil·lacions II. Medín Peirón, Què em passa?. Francesc Llompart, Construcció salvatge. Stijn Govaere, Glass. HANGAR.ORG. 30 OCTUBRE DE 2013.
Per Aina Vega
L’Orquestra del Caos va escollir Hangar, centre de producció i recerca artística, per organitzar el concert de música acusmàtica que va tenir lloc el 30 d’octubre. S’hi van oferir tres estrenes (Ariadna Alsina, Destil·lacions II; Medín Peirón, Què em passa?; Francesc Llompart, Construcció salvatge) i també Glass (2012) d’Stijn Govaere, una obra guanyadora d’un primer premi de Composició Electroacústica atorgat per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Bèlgica.
Destil·lacions II va obrir el concert evocant el pensament presocràtic, en un treball d’elements tel·lúrics com la terra, l’aire i l’aigua, en un joc continu de processos químics i ressonàncies. Què em passa? de Medín Peirón presenta un interès metafísic en forma de pregunta. Tota l’obra es desenvolupa a partir d’un mateix so, que dóna forma a una base sonora d’altura regular i que troba contrapunt en elements sorgits de la descomposició d’aquesta base, que creen inquietud en un marc subtil de presències i absències, saturació sonora, canvis pronunciats de dinàmiques i ressonàncies metàl·liques, fins a arribar a l’oblit de la mateixa pregunta. Llompart (Construcció salvatge) ens obre al buit. Sons opacs, d’altura sonora indesxifrable, van esclatant en un ritme hiperbòlic, acompanyat d’un crescendo que culmina en una violència histriònica que, just abans d’atrapar l’oient, s’interromp i, tot seguit, sons que cerquen més profunditat manifesten els efectes del caos. L’última peça, Glass, es compon a partir de la gravació del so de diferents copes de vi, modulat per oferir una experiència sinestètica que evoca el gest del dit recorrent el cercle de vidre. El cristall nodreix la peça d’un gran espectre harmònic i de la proliferació d’altures diferents. Fins i tot el timbre queda alterat, tot aconseguint que el so cristal·lí es converteixi en metàl·lic i, així, la copa esdevé una campana. Quan retorna la textura vidriosa, la connotació festiva es torna dolorosa, amb un so que talla fins que emmudeix lentament.
La música acusmàtica és un corrent depurat de la música electroacústica en el qual l’element performatiu converteix l’artista en un director que, a la taula de so, controla les dinàmiques dels altaveus disposats a consciència. L’element espacial, per tant, és fonamental, i si tanquem els ulls, la nostra percepció s’eixampla per copsar amb més intensitat el moviment acústic a la sala. El material sonor està prèviament enregistrat a l’estudi, modificat amb recursos electrònics sofisticats i la font pot ser des d’un objecte quotidià, un element natural, fins a modulacions purament computacionals. Però en l’acte performatiu, la font sonora ja no té rellevància. A diferència de la música tradicional, que parteix d’una idea (abstracta) i es plasma en l’execució instrumental (concreta), la música acusmàtica parteix d’un material concret i fa que l’escolta resulti una experiència abstracta. Però no ens enganyem, l’artista continua tenint, en el germen creatiu, l’interès metafísic de plasmar una idea (abstracta). Allò que sorprèn l’oient desacostumat és aquesta cerca de la font sonora i els moviments –a priori misteriosos– del compositor a la taula embullada de cables i interruptors, que s’adaptaran a cada espai i circumstància d’experiència.
Can Ricart és un escenari especialment idoni per executar aquest tipus de música, ja que les seves dimensions acullen còmodament les necessitats tècniques inherents a la música acusmàtica, i la negror de les parets afavoreix, alhora, la sensació d’intimitat i comunió amb la peça. Hangar va presentar un concert equilibrat tant pel contingut, amb peces que dialogaren des de la diversitat, com per la durada, que lluny de la saturació perceptiva, deixava l’oient amb ganes de més experiències amb el denominador comú del misteri.
