ASSOCIACIÓ MUSICAL GRANADOS-MARSHALL. Asier Polo, violoncel. Marta Zabaleta, piano. Obres de Xostakóvitx i Rachmàninov. ACADÈMIA MARSHALL. 2 DE FEBRER DE 2017.
Per Lluís Trullén
Una vegada més a l’Acadèmia Marhsall es va impartir una classe magistral en forma de concert del que hauria de ser la música de cambra entesa en la seva dimensió total. El violoncel·lista Asier Polo, un dels més destacats solistes internacionals, i la pianista Marta Zabaleta, directora per desig exprés d’Alícia de Larrocha de l’Acadèmia Marshall des del 2011, van oferir un recital integrat per dues de les obres més representatives del repertori rus, com són les Sonates op. 40 i op. 19 de Xostakóvitx i Rachmàninov, respectivament.
Quan Rachmàninov va escriure la Sonata op. 19, contemporània del ben conegut Concert núm. 2 per a piano i orquestra, considerava que el protagonisme instrumental en aquesta obra era del tot compartida per ambdós instruments. La simbiosi instrumental per elaborar un discurs unidireccional entre piano i violoncel ha de ser una premissa per portar a bon port aquesta obra de principis del segle XX i que recull el més essencial de l’estètica del compositor rus. I per extensió, aquesta comunió instrumental és una premissa fonamental en la interpretació de la música de cambra, sigui un quartet de Haydn o la Kreutzer de Beethoven. I Asier Polo i Marta Zabaleta (que han enregistrat la Sonata op. 19 de Rachmàninov i que en un futur proper sortirà al mercat) van crear l’atmosfera més propícia per exemplificar el que ha de ser un concert de música de cambra. En un saló com el de l’Acadèmia, carregat d’història i d’històries musicals, i davant d’un públic que omplia tot l’aforament, entre el qual reconeguts pianistes i melòmans, Polo i Zabaleta van buscar en tot moment el més essencial de les sonoritats, el més acurat dels matisos, el color més apropiat per cercar les particularitats de cada obra. No importava que es tractés de la força punyent que apareix en l’“Allegro” final de la Sonata de Xostakóvitx –escrita poc abans del període que va envoltar la seva problemàtica d’estètica musical amb el règim d’Stalin– o del gust romàntic desbordant del primer moviment de l’opus 19 de Rachmàninov, lligat de manera inequívoca pels girs harmònics, per motius temàtics, per resolucions de frases amb el Segon Concert per a piano. Era el gust per la interpretació, el gaudir i fer gaudir a l’hora de transmetre la música, la capacitat narrativa d’explicar una obra amb un discurs clar, amb diàlegs plens de consistència. Lirisme, apassionament, ritmes incisius, moments vehements, passatges misteriosos… configuraven moltes de les sensacions que la pianista de Guipúscoa i el violoncel·lista bilbaí anaven destil·lant de manera admirable. Música de cambra majúscula interpretada per uns artistes que es coneixen des de fa anys a la perfecció i que van voler cloure aquesta classe magistral de música de cambra amb una deliciosa melodia de Glazunov.
