TARDES AL PALAU. Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Dir.: Antoni Ros Marbà. Obres de R. Ferrer, P. Casals, A. Ros Marbà, M. Oltra, E. Toldrà, J. Garreta, R. Lamote de Grignon i J. Serra. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE MAIG DE 2018.
Per Jaume Comellas
El concertisme de cobla, o el que és el mateix, el concertisme simfònic de cobla, o sigui, encara, la música de cobla escrita amb ambició musical que s’eleva per damunt del concepte lúdic “sardana”, compta amb una història curta; amb prou feines cent anys quan alguns músics rellevants com Garreta, Toldrà, Lamote de Grignon, Pau Casals, Morera, i després Joaquim Serra i Manuel Oltra, etcètera fins pràcticament la totalitat dels compositors més destacats de la nostra música, incloent-hi els avantguardistes Gerhard i Homs, es van adonar de les possibilitats de la formació per acollir transcendència musical.
El concert que estem comentant va retre homenatge als primers clàssics, com queda ben explícit en el contingut del programa; l’excepció va ser Antoni Ros Marbà, representant de la penúltima fornada de noms importants del gènere, que, per tant, va constituir l’única veu actual en el conjunt de programa.
Com que, a més, la tria d’obres era saborosa, el resultat va ser d’una brillantor màxima: des del pictòric quadre simfònic Sant Martí del Canigó de Pau Casals a l’exquisidesa de les Quatre miniatures de Manuel Oltra –una delícia–, per acabar en el gran poema simfònic Puigsoliu de Joaquim Serra que va cloure de manera exultant el concert, va ser un viatge plenament gratificant.
A part queda l’obra d’Antoni Ros Marbà, que amb la presentació a l’alta societat de la seva darrera obra, Quatre vegades vint –no exactament una sardana–, va oferir una nota de contemporaneïtat estètica que contrastava amb el tot classicisme dominant. És una música molt intel·lectualitzada, molt exigent i vital i ensems torturada, plena de contrastos i de ritme gairebé diabòlic. Crec que marca una fita en la seva producció; en una producció en la qual les anteriors composicions interpretades acusen, especialment Porta Ferrada, la influència del seu gran admirat Juli Garreta.
La Cobla Sant Jordi constitueix el gran Everest indiscutible en la interpretació del simfonisme de cobla: brillantor, equilibri, musicalitat intensa i qualitat individual de cadascun dels seus components afermen l’edifici de la seva solvència.
