TEMPORADA FRANZ SCHUBERT FILHARMONIA. Franz Schubert Filharmonia. Tomàs Grau, director. A. Guinovart: Suite Terra baixa. G. Mahler: Simfonia núm. 5, en Do sostingut menor. PALAU DE LA MÚSICA. 1 D’OCTUBRE DE 2024.
La Franz Schubert Filharmonia va encetar el nou curs simfònic al Palau de la Música amb un èxit d’assistència i un programa que combinava dos autors a priori estranys en el seu emparellament, però amb alguns punts en comú en l’ús de trops i recursos del Romanticisme i del post-Romanticisme. En aquest sentit, si Mahler va anticipar allò futurible amb mitjans del passat quant a l’evolució musical, Albert Guinovart fa música als nostres dies amb mitjans del passat. De fet, si un servia de reclam de cartell i taquilla amb un dels cims de la literatura simfònica, l’altre acomplia parcialment un vell reclam cap a aquesta orquestra: el de sortir, ni que sigui mínimament, del repertori del cànon internacional i atendre altres corpus (també romàntics, contemporanis i/o catalans).
Més enllà del que era presumible sobre el paper i de l’experiència de temporades anteriors, cal reconèixer els mèrits de l’orquestra i el seu director titular, Tomàs Grau, en un camí que els han dut a consolidar-se al Palau de la Música i a establir-se en les programacions d’uns quants auditoris de Catalunya. D’aquesta manera, han esdevingut una competència directa a la Simfònica del Vallès que, almenys per agenda, ubiqüitat i diversitat de projectes, és vertaderament l’orquestra nacional de Catalunya tant com la que n’ostenta el títol, com he escrit en nombroses ocasions. Obrir la temporada amb la Simfonia núm. 5 de Mahler i l’alt rendiment obtingut –molt superior en sonoritat i maneres a la sessió prèvia de diumenge a la Factoria Cultural de Terrassa– és un testimoni de confiança i ambició en atrevir-se amb una obra que, més enllà de les comparacions, resulta un magnífic baròmetre per copsar les virtuts i les mancances d’una orquestra simfònica i d’un director.
La Franz Schubert Filharmonia va mostrar molta entrega, energia, concentració i un treball sòlid, a grans trets ben enfocat en la direccionalitat del discurs i en concertació. El més rodó va ser l’“Adagietto”, natural i desafectat, sense portamenti exagerats (el famós glissando del compàs 73 poc marcat), i conduït sostenint la línia i la continuïtat en la superposició de les veus. Les entrades clares i la intensificació de la textura i del color semblaven enfocar-lo més cap al lirisme de l’autoretrat que a una carta d’amor musical cap a Alma. Igualment, es pot ponderar el “Rondó-Final” amb una considerable resolució en els passatges més contrapuntístics i varietat tímbrica en la diversificació del protagonisme en els primers faristols de la majoria de famílies instrumentals; mentre que el primer moviment va resultar suficientment contrastant entre l’agitació del desenvolupament i la cantabilitat expositiva de la corda en la marxa elegíaca. Només s’hi va enyorar un gust més proper a la música klezmer, potser accentuant lleus portamenti en vents i fustes. És només una opció.
Per la seva banda, l’“Scherzo” va tendir a no precipitar-se, com demana el compositor, i assolint atmosferes d’estranyesa als passatges en pizzicatti, un estilització valsaire amb rubati (secció 6 del moviment), adequats jocs dialèctics de la corda i relleus en segones veus, així com un sensacional solista a la trompa obligada tant en fiato com en afinació i plenitud tímbrica. No obstant això, és cert que en diversos moments va haver-hi caigudes de tensió (números 22, 23 i 24) per manca d’una pulsació més febril i major imaginació en el fraseig.
Quelcom palès en alguns trams del dificilíssim segon moviment: ben plantejat, amb força, contrast entre les parts d’obnubilació psicològica (ben arrossegats els números 24 a 26, just abans de l’aparició del coral) i les del retorn de la marxa elegíaca del primer moviment, però amb poc caràcter en els canvis sobtats. En aquesta línia, als efectes de sostracció i alguns efectes subito (de tempo, dinàmica o caràcter), els va faltar un punt d’incisivitat i/o sorpresivitat. És a dir, un plus d’idiomatisme. Però aquests són aspectes que Grau millorarà amb l’experiència i la diligència que l’han dut als bons resultats globals d’aquest concert: els d’un notable estàndard sonor i discursiu amb excel·lència en la corda i les fustes (particularment al primer clarinet, oboè i flautes), adequació en dinàmiques i plans sonors (molt millor que diumenge a Terrassa). Apuntem-hi també un darrer factor que cal potenciar: la vehemència per al segon moviment i per al coral i coda del “Rondó-Final” per assolir un titanisme sonor que rebli la Simfonia amb la catarsi, l’emoció i el vitalisme que demanen aquests passatges com a punt àlgid i clímax respectivament (va mancar-hi brillantor i olimpisme en les trompetes). Però el problema d’uns Mahlers actuals molt ben construïts, ben tocats però sense catarsi estètica, va més enllà d’aquest concert i ateny una tendència interpretativa de la qual se salven pocs director internacionals.
Prèviament, s’estrenava la Suite Terra baixa de l’estimadíssim Albert Guinovart (Barcelona, 1962), de qui aquestes setmanes s’està tornant a representar el musical Mar i cel i que la setmana passada actuava com a solista en el Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov en la inauguració de temporada d’una altra orquestra, la Simfònica del Vallès. Dividida en tres moviments, aquesta nova Suite selecciona tres números d’un ballet amb més de dues dècades d’existència que, per a l’ocasió, ha arranjat per a gran orquestra simfònica (l’original és per a orquestra de cambra). Es tracta d’una música que, com tota la seva obra, entra fàcilment per l’orella i resulta plaent perquè és fidel al seu credo artístic. Ho fa a partir de centres tonals clars, un gran sentit del timbre i estructures planeres i tradicionals que es basteixen amb recursos expressius hereus del Romanticisme amb un tractament melòdic on es troba el segell guinovartià: la de la secció central del darrer moviment o, en menor mesura, la del planyívol oboè a l’inici del líric “Lament de Marta”. En aquest sentit, també s’hi reconeixen marcadors estilístics procedents de la pastoral al primer moviment, “Albada”, amb la clàssica introducció lenta (arpegiats, cant de la trompa) seguida d’un allegro a ritme de dansa rústica i alguns girs melodicoharmònics que recorden Morricone i molt significativament el Nino Rota col·laborador de Fellini. Al tercer moviment, el compositor simula la xerrameca dels pagesots del poble amb uns dissenys rítmics, quasi onomatopeics i un punt d’agombolament en cordes i fustes, a manera de scherzo i perpetuum mobile sobre un rerefons de la percussió. En conjunt, l’obra va satisfer el públic gràcies també a l’atenta prestació de l’orquestra i el director, que van assolir efectes embolcalladors amb una corda que cantava amb unció i cohesió tímbrica en els passatges melòdicament homofònics.
Per cert, més enllà del nom genèric de Suite Terra baixa en ocasió del centenari de Guimerà, el públic va sortir sense conèixer-ne els noms de cada moviment, ni l’origen. En concerts amb estrenes com aquesta, al programa són necessàries unes notes mínimament documentades que facilitin unes pautes contextuals i musicals assequibles per a l’oient. I més quan aquest programa visitarà poblacions com Tarragona, Vila-seca i Vic els propers dies.
Imatge destacada: (c) Bocabellapro.
