XXVIII CICLE DE CONCERTS DE TARDOR. Dalia Quartet (Elena Rey i Oleguer Beltran, violins; Anna Puig, viola; Erica Wise, violoncel). Obres de Haydn, Bartók i Ravel. AUDITORI MUNICIPAL DE CERVERA. 15 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Santi Riu
Enmig d’una intensa boira que emmascarava la històrica i monumental silueta de la ciutat de Cervera, el públic acudí a l’Auditori Municipal per escoltar l’incipient Quartet Dalia. Feia poc més d’un any que aquests intèrprets havien fet el concert de presentació al mateix escenari i fou notori el creixement del grup que poguérem sentir. Els seus membres han madurat conceptes, han aconseguit un so més personal i estan agafant una personalitat pròpia que va més enllà de la de quatre instrumentistes, tot esdevenint una veu clara i concisa.
La primera part del concert presentà dos dels mestres del gènere quartetístic: Haydn i Bartók. Amb quaranta anys, Haydn compongué el grup de sis Quartets op. 20 que –tot i no ser els inicials que va escriure– podríem considerar els primers en què podem escoltar un veritable diàleg homogeni entre els quatre instrumentistes, lluny de la idea de l’obra dominada pel primer violí. Així, doncs, ens situàrem davant un corpus que marcà un abans i un després.
El Quartet op. 20 núm. 4 s’inicià amb un “Allegro di molto” precís, ple de llums i ombres, ben contrastant tot i que sense perdre intensitat. El grup de variacions que forma l’“Adagio” va ser exposat ple de profunditat –amb un veritable diàleg entre violí segon i viola ple de subtilesa. I és que el lirisme, la interessant exploració de moments íntims o la coincidència perfecta de color i fraseig feren d’aquest el punt àlgid de la lectura haydniana. Un “Minuet”, potser no tan ballable com juganer, donà pas a un “Presto” final nítidament articulat i presentat amb gràcia, que incloïa un tremp rítmic important.
El quartet va excel·lir-hi per la nitidesa d’atacs, unificació de criteri, comprensió estilística, afinació, un cert refinament del so –amb ús moderat del vibrat–, fraseig, agilitat i un model de transparència i intensitat.
Els Quartets de Bartók són un dels més valuosos llegats del segle passat. No sempre d’audició fàcil per al públic predisposat al repertori més “tradicional”, tot hi flueix i esdevé interessant i atractiu quan el grup que escoltes en fa una lectura profunda i aconsegueix transportar-te. El Quartet núm. 1, op. 7 és una obra que té un punt desafiant, tot i que potser és el quartet més romàntic dels sis que compongué l’hongarès. Aquesta mena de cant fúnebre que és el “Lent” inicial, obre amb un contrapunt important –que sembla clara influència de Bach i Reger–, però també amb apunts romàntics propers a un Strauss. Marcat per unes línies melòdiques per moments aspres, la música ens situa davant un paisatge notablement boirós, inhòspit i desolat, amb moments esquinçats i de gran intensitat. L’energia i el compromís del Quartet Dalia no defugiren els moments més misteriosos ni els més brutals –inquietant i vibrant tercer temps–, fent gala d’un sentit tan comunicatiu com convincent. Intensitat, lirisme i rítmica trepidant es feren evidents al llarg d’una obra tan agitada com punyent.
A la segona part poguérem escoltar una de les obres mestres del moviment impressionista: el Quartet en Fa major de Ravel. La magnífica escriptura del compositor ens ofereix un “Allegro moderato” encisador i per moments inquiet. La sorpresa que creen els humorístics pizzicatos inicials –tan precisos com gairebé evocadors del so de la guitarra– en “Assez vif, tres rhytme” abans d’una malenconiosa melodia ens mostraren una concepció àgil, bella, transparent i emocionant. Un melangiós i ombrívol “Tres lent” –imbuït de colors i profundes tonalitats– precedí un elèctric “Vif et agite”.
Els Dalia exposaren cada detall amb atenció, delicadesa, fluïdesa, bon fraseig i equilibri. Inspirats, persuasius, sublims i sensuals, arrodoniren un concert que obligà a la propina. Amb un coral de Bach s’acabà el trajecte tan intens com emocionant suggerit per la formació, que ens fa esperar ja la seva propera actuació amb impaciència.
