AUDITORI CAMBRA. Integral Beethoven. Quartet Casals. Vera Martínez-Mehner, violí. Abel Tomàs Realp, violí. Jonathan Brown, viola. Arnau Tomàs Realp, violoncel. Obres de Beethoven i Amanti. L’AUDITORI. 30 DE MAIG DE 2018.
“El geni de Beethoven acollia amb plaer la possibilitat que el mateix gest pogués tenir significats oposats, que la línia que separa la tragèdia de la comèdia fos molt prima”1
Ja està fora de qualsevol dubte que el Quartet Casals és un dels millors conjunts de cambra del món. Amb vint anys d’història, la formació s’ha consolidat, amb la seva integral dels Quartets de Ludwig van Beethoven, com un referent mundial del quartet de corda. Una integral que suposa una fita per al Quartet no només pel sol fet d’assolir-la, sinó per la manera com ho ha fet, tot situant-se a un nivell interpretatiu a l’alçada del cicle mestre de Beethoven i deixant constància de la maduresa d’una veu pròpia forjada a través d’anys de treball, investigació i preguntes sense resoldre.
Cadascun dels concerts de la integral Beethoven buscava un equilibri programàtic entre els diferents moments compositius de l’autor, alhora que traçava un fil conductor intern. Així, al darrer concert del cicle, el Casals proposava el cinquè de la primera sèrie de Quartets op. 18, l’opus 74 i l’opus 127, tots tres amb un tema amb variacions com a moviment lent. Per completar els concerts a L’Auditori, s’incloïa una obra contemporània escrita per a l’ocasió. En aquest cas fou ReSolUtIo de Lucio Franco Amanti.
“Quatre individus han de respirar junts; no només alhora, sinó amb la mateixa intensitat, suggerint el mateix moviment […]. Aquesta és la feina d’un quartet de corda: anys d’assaig i error perquè ni el més «senzill» dels gestos desveli a l’oient la seva complexa història”2
Tot i l’inici dubitatiu del Quartet op. 18 núm. 5, el Quartet Casals va mostrar des de bon principi la seva impressionant capacitat per convertir-se en un sol instrument a l’escenari. El fraseig, la respiració i l’encaix rítmic, dinàmic i tímbric es produïen de manera tan natural que ens feien oblidar la complexitat de la qual partien. El so resultant era robust però ple d’aire, o lleuger però amb molt de cos, una unió de contraris que el conjunt establiria com a tret comú de la seva interpretació. Contradicció expressada també en la individualització de la potent veu comuna del Quartet a través de les diferents maneres com cada instrumentista articulava, frasejava i timbrava el seu instrument, que generà moments deliciosos, com el fugat del tercer moviment: una superfície diàfana constituïda per elements infinitament complexos.
Amb la introducció del Quartet op. 74, “les Arpes”, el Casals ja ens ho va dir tot: la unió absoluta d’intencions, el contrast total de pesos, el preciosisme melòdic, l’ús de les ressonàncies i una veu única feta de parts individuals. Més endavant vingué la seva manera d’aturar el temps sense fer-ho, sense trencar la frase i el seu esdevenir, i la pregunta evident: com ho fan? I el saber-se acompanyar, com en el segon moviment, on la Vera flotava lliurement mentre els seus companys conduïen la frase amb delicadesa, o en el darrer sospir, en el qual el Jonathan brillà dins l’entorn generat pels altres.
La unió entre pes i lleugeresa continuà també en el Quartet op. 127, on arribà a cotes de transcendència: del pes, de la base del so, el quartet sortia cap enfora, cap a la superfície, per quedar-se només amb contorn, buit per dins, però amb tot el contingut a fora. El so emergia amb la seva força contradictòria i avançava com una massa compacta amb la superposició sense fissures de les diferents veus. En el segon moviment emergí, amb tota la seva força, el pol Vera-Arnau, expressat a través d’un lirisme que cadascun d’ells extreia de llocs antagònics: ella des de la brillantor i la lleugeresa, ell des de la foscor i el pes. I a banda d’expressar, el quartet també ens explicava de manera pulcra i mesurada les complexes transicions del darrer moviment reforçant el sentit i caràcter de cada moment.
L’obra ReSolUtIo de Lucio Franco Amanti que el Quartet inclogué en el programa, basada en part en el Quartet op. 74 de Beethoven, proposà un collage estètic organitzat en diferents seccions que tendí a saturar l’espai sonor sense deixar espai perquè cadascuna de les parts es desenvolupés. L’estructura per acumulació funcionà bé a l’hora de generar tensió, però es perdé en unes transicions abruptes entre seccions. Segurament l’entorn de perfecció de les obres de Beethoven no ajudà a poder valorar l’obra d’Amanti en una escala que li fes justícia.
“És possible que la necessitat de Beethoven de perfeccionar de manera obsessiva un gest tan «senzill» estigui relacionada amb la seva capacitat de contenir tants significats emocionals aparentment incompatibles o, fins i tot, contradictoris?”3
Aquestes paraules, dirigides a Beethoven, podrien ser també un resum de la tasca que el Quartet Casals porta anys realitzant i que no sembla tenir un horitzó previsible. Una feina que uneix en la contradicció quatre persones tan diferents com es pugui ser i de la qual sorgeixen acords momentanis, trobades puntuals que ens sumeixen, també a nosaltres, en aquestes meravelloses contradiccions.
1, 2, 3 Citacions extretes de les notes del programa de mà del concert de Jonathan Brown.
Imatge destacada: Quartet Casals. © igor.cat (foto d’arxiu)
