LA CASA DELS CANTS. Romanticisme alemany i contemporaneïtat catalana. Juan de la Rubia, orgue. Jordi Armengol, piano. Cor de Cambra del Palau de la Música. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Xavier Puig i Buia Reixach, direcció. Obres de Brahms, Mendelssohn, Rheinberger, Granados, Vivancos, Requesens, Casals, Prat, Ollé i Vila i Casañas. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE MAIG DE 2023.
El Cor de Cambra va protagonitzar al Palau una nova matinal coral d’aquelles que tan bé encaixen amb la lluminositat natural de la sala modernista. La Fundació Orfeó Català va convidar-hi els seus socis i, per a tots els assistents, Xavier Puig va concebre un programa preciós de concert, d’aquells que fan que el temps passi volant i el públic –tal com diuen que ha de ser– es quedi amb ganes de més.
L’audició s’estructurava en dos blocs tan coherents com ben estructurats: el primer, dedicat a música romàntica alemanya de Brahms, Mendelssohn i Rheinberger, va cedir una bona dosi de protagonisme a la mezzosoprano solista Mariona Llobera.
El segon, sense solució de continuïtat, se centrava en la música catalana, des de Granados i Casals fins als nostres dies. El Cor de Cambra va convidar el Cor de Noies a sumar-se a la festa, així com el pianista Jordi Armengol i l’organista Juan de la Rubia, per a la interpretació d’El cant de les estrelles, l’obra que Granados va compondre per a l’Orfeó Català, que es va estrenar al Palau el 1911 i que després va viure una història rocambolesca en extraviar-se’n el manuscrit durant gairebé un segle. Els últims anys l’hem pogut sentir diverses vegades, tot i que pels recursos que demana no es programa sovint.
Tots dos cors van prosseguir amb Le cri des bergers de Vivancos, en què les nombroses veus disposades als laterals del primer i segon pis van crear els bellíssims efectes que sempre asseguren l’èxit d’aquesta obra.
Juan de la Rubia es va lluir en solitari amb la Dansa i cançó de Pol Requesens, una al·lusió evident i especulativa a Mompou, per tal que les cantaires tinguessin temps de reagrupar-se i afrontar, novament a l’escenari, el bellíssim motet Nigra sum que Pau Casals va dedicar a l’Escolania de Montserrat.
A la recta final del programa, van coincidir tres compositors dels nostres dies: Carles Prat –també cantant del Cor de Cambra– amb Jubilate Deo i Josep Ollé amb Ave virgo sanctissima, dues obres d’estètica amable i optimista, i Josep Vila i Casañas, de qui es va estrenar Lauda Jerusalem, obra encarregada pel Palau de la Música a qui va ser durant molts anys director de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra.
El compositor sabadellenc va escollir el text del salm 147 inspirat per l’impacte d’una visita a la ciutat tres vegades santa. El resultat és una partitura agosarada, imbuïda de contrastos per descriure les contradiccions d’un escenari tan singular i alhora expressar una pregària de pau. Tres solistes –la soprano Belen Barnaus, el tenor Carles Prat i el baríton Germán de la Riva– van intervenir en solitari en aquesta peça mentre que el cor va romandre curiosament durant tot el concert en una posició molt pròxima a les parets del fons de l’escenari, que aprofitava el retorn del trencadís però allunyava els cantants excessivament del públic.
