Cicle Coral a L’Auditori. Cor de noies Exaudio d’Igualada. Dir.: Júlia Sesé. Obres de Holst, Victoria, Vila, Kocsar i Bibiloni. L’Auditori (Sala Oriol Martorell). 12 de novembre de 2011.
Per Xavier Chavarria
Fa uns mesos, en un article en aquesta mateixa Revista, vaig reivindicar els cors infantils com a punta de llança del món coral d’aquest país, per la força i la frescor dels seus projectes, per la qualitat admirable que estan assolint, la seva massiva implantació al territori, i l’enorme potencial i projecció, que asseguren una salut musical de primer món: ara mateix, els millors cors catalans són infantils. Doncs a aquest diagnòstic, caldria afegir-hi els cors de noies, la flamant florida de cors de veus femenines que, si bé no són tan nombrosos, estan assolint una qualitat inusitada en aquest país, i aportant una frescor d’idees, de formes i de repertoris valuosíssima. Pensem en cors com Scherzo, Voxalba, Aglepta, Aura, Nàiades, Cantabile, Zóngora, el de l’Orfeó Català o el del Conservatori de Barcelona (i segur que ens en deixem més d’un!), als quals hem d’afegir aquest cor de noies Exaudio d’Igualada, integrat per una vintena de cantaires amb veus tendres però ben treballades, de timbre tènue i poc marcat però força homogeni, i liderat per Júlia Sesé, una jove directora amb una formació sòlida, tècnica polida i impecable, i gest acadèmic i contingut però precís i eloqüent; una magnífica representant d’aquesta nova generació de directors que poden arribar a superar la dels seus mestres (Vila, Barrera, Cao…).
El cor de noies Exaudio va protagonitzar el segon concert del Cicle Coral a L’Auditori amb un programa ambiciós i llaminer però d’estructura irregular i amb certs desequilibris. Arrencar un concert no és cosa fàcil, i començar-lo amb les delicadíssimes Set cançons corals de Gustav Holst (basades en poemes de Robert Bridges i amb acompanyament de cinc instruments de corda) pot resultar una temeritat no només per la dificultat i l’exigència d’aquestes peces, sinó per l’esperit que requereixen tant dels músics com del públic: els uns i l’altre acostumen a agrair un inici més plàcid, d’escalfament de cos i veu, d’oïda i esperit, que permeti fer rodar amb naturalitat la música, l’instrument i la ment. I probablement per aquesta raó el cor no va rutllar fi, tant vocalment com d’afinació, fins a la tercera d’aquestes cançons, que tanmateix van sonar correctes i ben ajustades, però un pèl fredes, amb un so tímid i una certa ingenuïtat interpretativa, mancades d’una naturalitat que ben segur que acabaran adquirint amb el temps. Angel spirits of sleep i Assemble, all ye maidens van ser les més reeixides per l’aire i el vigor rítmic, un caràcter que sembla que escau més a aquest cor que no pas el territori més estàtic i contemplatiu. El quintet de corda (que intuïm creat expressament per a l’ocasió) les va acompanyar amb la correcció justa. A les cançons de Holst els va faltar certa maduració, però en qualsevol cas és meritori i molt d’agrair aquesta aposta per repertori nou, fugint de programes fressats i de llocs comuns, i va ser un plaer poder sentir aquestes peces bellíssimes, misterioses, no gens conegudes a casa nostra.
I totes aquestes conclusions les treiem en veure i comparar aquesta interpretació inicial amb la resta del concert: després d’un correctíssim Duo Seraphim de Tomás Luis de Victoria, van arribar dues joies corals per a veus blanques de Josep Vila i Casañas, Cançó de finestra i Cançó guerrera, que van permetre a les veus del cor Exaudio no només treure el millor de si mateixes i exhibir instruments amb bona projecció i un so deliciós (que fins aleshores no havíem pogut percebre amb claredat), sinó també mostrar aquell punt d’imaginació, tan saludable, que afegeix aspectes extramusicals a les obres (gestos, moviments, disposicions) i que acoloreix el concert. Exaudio va créixer exponencialment en aquestes dues cançons que van ser sens dubte el punt culminant del concert. I un fet hi va contribuir decisivament: les van cantar de memòria, amb les mans lliures de partitures, el cos solt i la mirada clavada i ben connectada al gest eloqüent i captivador de la directora Júlia Sesé: la música va brollar fresca, lliure, precisa i vital. En la Cançó guerrera, a més, les cantaires es van col·locar al llindar de l’escenari, ben a prop del públic, formant una mena de pantalla visual i sonora, i amb la directora situada al passadís del pati de butaques: el so va ser altament expressiu, més directe i compacte que mai. Fou el zenit del concert, reblat a continuació per la brillant interpretació de Cat, una divertida cançó de l’hongarès Miklos Kocsar.
La temperatura del concert va tornar al punt inicial amb l’última obra del repertori, un seguit de peces per a veus blanques i corda titulat Flors, del mallorquí Baltasar Bibiloni, música de caràcter més simple i naïf, probablement pensada per a cor infantil, que va ser executada amb correcció però que no va mantenir el tremp emocional que s’havia anant assolint al llarg del recital. Una nova interpretació, ara electritzant, de Cançó de finestra, com a bis, ens va recordar de què es capaç aquest cor jove i il·lusionador, que caldrà seguir de ben a prop.
