JEANNE D’ARC AU BÛCHER d’Arthur Honegger. Marion Cotillard, actriu. Sébastien Dutrieux, actor. Sylvia Schwartz, Elena Copons, Enkelejda Shkosa, Charles Workman, Torben Jürgens, Camilla Tilling. Pequeños Cantores de la JORCAM. Orquestra i cor del Teatro Real. Àlex Ollé, director d’escena. Albert Flores, escenografia. Lluc Castells, vestuari. Joachim Klein, il·luminació. Franc Aleu, videocreació. Juanjo Mena, direcció musical. TEATRO REAL (MADRID). 12 DE JUNY DE 2022.
Joana d’Arc va viure cap al final de la Guerra dels Cent Anys. Inspirada per visions de les santes Margarida i Caterina, va ajudar a recuperar el tron de França per al delfí Carles VII alliberant el país del domini d’Anglaterra. Assolit l’objectiu de la coronació reial, la donzella d’Orleans va ser capturada pels borgonyons i venuda als anglesos, que la van acusar de bruixeria, heretgia, apostasia i tota mena de traïcions. Empresonada i torturada, va ser condemnada a la foguera, on va morir el 1431. I tot sense que Carles VII mogués un dit a favor seu.
Aquesta figura històrica, avui santa patrona de França, ha estat objecte de nombroses apropiacions polítiques i també protagonista literària, cinematogràfica i musical. L’oratori dramàtic Jeanne d’Arc au bûcher (Joana d’Arc a la foguera) va ser un encàrrec de la ballarina Ida Rubinstein, enamorada de temes medievals, al compositor suís Arthur Honegger. L’escriptor francès Paul Claudel va fer-ne el llibret. Es va estrenar a Basilea el 1938 i el 1945 els autors hi van afegir un pròleg amb versos tenebrosos del Gènesi pel que Claudel va qualificar “la nostra desgràcia”, és a dir, la guerra i l’ocupació nazi de França.
Estructurada en onze escenes, el drama de Joana es presenta en forma de salt enrere o flashback. Segons Honegger, l’oratori és una obra de veus. De veus parlades com la de la protagonista i la del pare Dominic; de veus cantades, les celestials de la Verge i de les santes, o la molt grollera del jutge Porcus; i de veus tocades, com les campanes que anuncien Margarida i Caterina, o les ones Martenot que acompanyen al final el punt culminant de l’obra.
La complexitat del personatge de Joana amb el seu recorregut vital i l’ús polític posterior de la seva figura admet moltes lectures a l’hora de portar l’oratori a escena. Àlex Ollé ha optat per mostrar la capacitat de degradació i barbàrie de l’home que porta fins a la deshumanització de què va ser víctima la donzella d’Orleans, una deshumanització que Honegger i Claudel ja plantegen quan els personatges que han de jutjar Joana són un ramat de bens, el fiscal és un ase i el jutge, un porc.
De fet, tots els personatges damunt de l’escenari, solistes i coristes, semblen sortir d’una cort de porcs, bruts i plens de ronya, amb parracs a la part superior i ensenyant natges i penis (de mentida) per significar uns humans en ple procés de degradació cap a una nova edat mitjana postindustrial. Ollé ha seguit les indicacions dels autors quan deien que l’escenari ha d’estar dividit en dos pisos units per una escala. Aquí l’escala és un elevador amb una petita plataforma on sempre hi ha Joana. A la part baixa, el món dels homes que viuen al seu fangar, i a la superior, el món celestial, el de les santes i la Verge vestides amb unes capes daurades resplendents. Si algun retret es pot fer a aquesta posada en escena, estrenada a Frankfurt el 2017 i coproduïda pel Real, és un excés de maquinària furera en algun moment. Tanmateix, ni és greu ni és un demèrit. Ollé i el seu equip tradueixen escènicament partitura i llibret amb gran rigor.
Aquesta Jeanne d’Arc au bûcher té una protagonista excepcional en l’actriu Marion Cotillard. Si el 2012 en una versió de concert a L’Auditori no va fer gaire impressió, al Real dibuixa una Joana potent en la seva força i en la seva debilitat, totalment lliurada al que demanen l’obra i la idea escenogràfica d’Ollé i el seu equip. L’actor Sébastien Dutrieux en el paper de pare Dominic donava una bona rèplica a la Joana de Cotillard. Dels cantats, en destacava el tenor Charles Workman com a Porcus i la soprano Elena Copons, que era Margarida. Sylvia Schwartz (la Verge) i Enkelejda Shkosa (Caterina) van complir.
Tot i la impressionant presència de Cotillard, en aquesta Jeanne hi havia un altre element, de fet dos, amb un paper fonamental en l’obra i una presència constant, que al Real estaven en estat de gràcia. Eren el cor del teatre i els Pequeños Cantores de la JORCAM. Juanjo Mena dirigia l’orquestra titular en una partitura que incorpora nombrosos estils ben diferents, des del gregorià fins al jazz.
La proposta es complementa al començament amb La damoiselle élue, una cantata de Claude Debussy sobre un poema de Dante Gabriel Rossetti dedicat a Joana que va ser interpretat per la soprano Camilla Tilling (la donzella) i la mezzo Enkelejda Shkosa (la narradora). La música va passar d’aquesta obra a la de Honegger sense pausa i resultava ben integrada tot i que és una d’aquelles troballes que sense ser un gran què, tampoc fan nosa. De fet, permetia descobrir l’escenografia que serviria a continuació per a l’oratori dramàtic firmada per l’equip de La Fura.
El mateix cap de setmana i en un altre escenari de Madrid, en una sala del Teatro de la Zarzuela, també hi havia presència catalana, la del tenor David Alegret, que presentava el doble àlbum Carneriana, amb cinquanta cançons de diferents compositors sobre poemes de Josep Carner, i oferia un recital acompanyat al piano per Rubén Fernández Aguirre.
Imatge destacada: (c) Javier del Real / Teatro Real.
