INTÈRPRETS CATALANS. Lassus Quartett. Obres de Magrané, Widmann, Mozart, Cage, Lassus i Adès. PALAU DE LA MÚSICA. 3 de MARÇ DE 2020.
El Lassus Quartett es presentava per primer cop al Palau de la Música, en aquest cas a la sala del Petit Palau, i ho va voler fer amb gentilesa, programant dues obres dels compositors convidats aquesta temporada, Joan Magrané i Jörg Widmann. Després d’una pausa van interpretar el Quartet núm. 17, KV 458, “la Caça” de Wolfgang Amadeus Mozart i van acabar amb un mix de tres obres de John Cage, Orlando di Lassus i Thomas Adès.
El Lassus és un quartet molt especial, format per Joel Bardolet i Antonio Viñuales, violins I i II; Adam Newman, viola, i David Eggert, violoncel, els quals van acreditar una gran solvència musical i un esperit experimentador. Una mostra n’és el disc que acaben d’enregistrar amb obres de Johannes Ockeghem, del segle XV, i Salvatore Sciarrino, obra del 2012, en una experiència de cinc dies assajant i gravant sense comunicació verbal.
No els va mancar ocasió d’experimentar per traduir l’obra introspectiva de Magrané, el Madrigal, quartet de corda núm. 1, amb la missió de matisar-ne els tres temps i amb el propòsit de recrear –com explica al programa el musicòleg Miquel Gené– l’univers harmònic de dos Madrigals de Gesualdo; el compositor indica que el primer i l’últim són misteriosos i el segon boirós. Tot plegat no era tasca fàcil. A més, en una sola audició és complicat copsar tot el que proposa. Si en la seva òpera Diàlegs de Tirant i Carmesina, es podia apreciar una funcionalitat al servei d’un argument, aquí en un clima contemplatiu et deixava amb expectatives molt obertes.
Molt diferent va ser l’obra de Jörg Widmann, absolutament agosarada, que amb seguretat i ritme trepidant –era el seu Quartet núm. 3, “la Caça”– emprenia amb una melodia coneguda un diàleg i unes intervencions de cada instrument que podien semblar de llibertat dialogada. L’actuació començava amb el so d’un gest conjunt al buit amb l’arc i a continuació amb una exclamació dels quatre músics. Amb els arcs i els instruments tocant s’amenaçaven i es cobrien dels atacs imaginaris que rebien fins a acorralar i agredir el violoncel, que moria al terra tot emetent un so bellíssim. Vaig trobar que s’afegia a la línia d’inspiració brossiana del nostre gran Josep Mestres-Quadreny, potser més decantada cap a la simplicitat conceptual.
Fruit d’aquesta cronologia inversa, sentir a continuació el Quartet també anomenat “la Caça” de Wolfgang Amadeus Mozart, molt ben tocat, em va fer percebre’l com molt acadèmic, tot i apreciar-hi aportacions com, per exemple, el primer moviment, quan en un segon pla, mentre el primer violí refilava, els altres tocaven amb delicadesa un motiu colpidor –¿pietat pels animals?– que evocava els corns de les caceres de l’alta societat del seu temps. És un dels sis Quartets que Mozart va dedicar al seu mestre i amic Joseph Haydn, que, precisament, tres anys abans havia estrenat la Simfonia núm. 73 anomenada també “la Caça”.
Molt interessant va ser l’enllaç de tres obres, sense interrupció, que va proposar el mateix quartet: una introducció relaxada de John Cage duia a una bella melodia d’Orlando di Lassus per acabar amb uns fragments del Requiem de Thomas Adès, un compositor de síntesi, podríem dir, que per cert Lawrence Foster ens va fer conèixer simfònicament a Barcelona, amb l’OBC, i que el dia 20 torna a L’Auditori, aquesta vegada amb obres de Montsalvatge –el seu bon amic–, Szymanowski i Txaikovski.
