CROSSINGLINES I LA NOVA GENERACIÓ DE COMPOSITORS ESPANYOLS. Laia Bobi Frutos, flauta. Víctor de la Rosa, clarinet. Tere Gómez, saxo. Cassiel Antón, trombó. Feliu Ribera, percussió. Mireia Vendrell, piano. Dir.: Lorenzo Ferrándiz. Dir. artística: Luis Codera Puzo. Neu, amplificaciósurround. Obres de M. Rodríguez Valenzuela, P. Carrascosa Llopis, M. García Victoria i G. Alonso. ATENEU BARCELONÈS (SALA ORIOL BOHIGAS). 15 DE JUNY DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
Indiscutiblement, la tasca més important d’un conjunt instrumental ha de ser el perfeccionament en la interpretació, la formació i el creixement dels seus músics per desenvolupar una partitura. Però no hauria de ser l’única funció important. Aquí resideix la diferència entre un bon ensemble i un ensemble necessari. En el concert del 15 de juny passat a l’Ateneu Barcelonès, el conjunt CrossingLines es podria haver limitat a realitzar un concert còmode, amb un repertori contemporani de cambra que no impliqués gaire risc per a una sala petita, la qual els donava poques facilitats. Per contra, hores de muntatge executat per ells mateixos (i el mateix director de Neu Records, productora del concert) i tot un desplegament tècnic per tirar endavant un programa anomenat Crossinglines i la nova generació de compositors espanyols, dedicat als compositors nascuts als anys vuitanta i coordinat amb la col·laboració de la fundació Ernst von Siemens Musikstiftung. Que fos un concert petit no volia dir que fos insignificant.
De les sis obres del programa, quatre eren estrenes i d’aquestes, dues eren encàrrecs específics del CrossingLines. La més interessant tancava el concert: titulada no hay banda / there is no band / il n’y a pas d’orchestra, Germán Alonso ha compost una obra per a la particular formació de flauta, clarinet, saxo, trombó, percussió, piano, amplificació i electrònica multicanal, basada en Mulholland Drive. En una escena de la famosa pel·lícula de David Lynch, el director ens presenta el Club Silencio i allà, mentre sentim del mestre de cerimònies la frase que dóna títol a l’obra d’Alonso, escoltem instruments que no veiem a l’escenari o veiem una trompeta que en realitat no és la que escoltem. Així, el compositor madrileny juga amb la idea de banda (o ensemble, en aquest cas) i ens presenta el ressò dels instruments i la metàfora del que entenem com a concert, amb una electrònica immensa i una disposició poc habitual dels músics, alguns dels quals amagats de la vista del públic. La frontera entre acústica i electrònica es torna difusa en aquesta obra i el joc entre allò real i allò prefixat en un directe és realment notable.
El fil conductor del concert era l’obra T(t) Blocks de Manuel Rodríguez Valenzuela, una sèrie de peces encara sense finalitzar, de la qual CrossingLines presentava tres fragments: T(t)-Blocks C per a trombó baix preparat, T(t)-Blocks A per a flautí amplificat i T(t)-Blocks A+C, unió d’ambdues peces. Un destacable joc de silencis i seqüències rítmiques, el d’aquesta peça, però que encara –especialment després de l’escolta de la peca conjunta– deixa, amb aquest tastet, la sensació de procés de creació més que no pas d’obra avaluable en la seva totalitat. Completaven el programa: perpendicular de Marc García Victoria –la percussió va esdevenir protagonista en aquesta composició textural també estrena, encàrrec de l’ensemble a aquest compositor valencià– i l’encertada proposta d’un altre tipus d’escolta, sense músics a l’escenari ni llums a la sala, amb l’obra From guitar de Pablo Carrascosa Llopis, guanyadora de la seva convocatòria d’obres electroacústiques. Aquests joves del CrossingLines, els quals –com dèiem– tenen clara la necessitat de ser músics de primer nivell, van sempre més enllà, moguts pel suport generós a la creació i sota la clàssica però no menys certa premissa de l’esforç i la feina ben feta. Esperem que cada vegada ho tinguin més fàcil.
