L’actuel
Cuarteto Möebius
Obres d’Utrabo Garrido, Michat,
Vázquez Rodríguez, Veldhuls,
Vallés Fornet i Burgan.
La Mà de Guido, 2017
El quartet de saxòfons Möebius, format el 2009 per Enrique Prieto (soprano), Israel Bajo (contralt), Pablo de Coupaud (tenor) i Clemente Vicedo (baríton), fa la seva estrena discogràfica amb L’actuel, un treball enregistrat el 2015 i sorgit de la necessitat que sentí el quartet d’aportar noves obres a la literatura d’aquesta formació i contribuir a fomentar la creativitat dels joves compositors. Per això el quartet va encarregar tres obres a joves compositors espanyols que complementa amb tres obres de compositors també del segle XXI. El resultat és un disc que ens permet descobrir les virtuts d’un quartet prometedor a través d’un repertori eclèctic i desigual en interès i estat de maduració.
El fil conductor del disc és el mateix quartet i les múltiples maneres com els creadors de música actual s’aproximen a la seva tasca: des de la tensió entre composició i improvisació; revisant i transfigurant els clàssics; construint l’obra a partir d’elements a priori no musicals; o remetent-se a formes tradicionals. Miniatures de Patrick Burgan és representant d’aquesta darrera via. Els seus sis moviments es basen en la força de l’interval entre dues notes per esdevenir motiu. Un motiu presentat a l’inici i que, variat en diferents formes, dona coherència a l’obra. Burgan demana al quartet diferents registres expressius i precisió en l’encaix de les línies que posa en relació i el conjunt hi respon amb claredat i definició. Tríptico, encàrrec de Möebius a Javier Utarbo, també s’organitza en moviments breus guiats per la melodia, la qual es desenvolupa en estreta relació amb un context que varia l’expressió resultant: del nerviosisme a la contemplació, de l’homofonia al contrapunt, de l’estaticisme al moviment sense treva, en els quals el quartet torna a mostrar claredat de veus, bon fraseig de conjunt i amplitud de registres expressius.
Desconstruccions de Víctor Vallés Fornet i Desórdenes 3: Melancholia revisen l’obra de dos clàssics: el tema de la “Fuga en Mi menor” del primer volum d’El clavecí ben temperat de Johann Sebastian Bach i el “Preludi” del primer acte de Tristan i Isolda de Richard Wagner. El primer genera una obra en la qual diferents seccions se succeeixen sense solució de continuïtat, cadascuna de les quals elabora el material de partida amb diferents procediments –augmentació, concentració, elaboració, depuració– que generen textures i ambients diferenciats, interessants de manera fragmentada, però poc consistents en un conjunt l’element comú del qual resulta imperceptible. Melancholia, per la seva banda, ofereix la desfiguració grotesca de l’obra de Wagner a partir d’elements com els glissando, els trèmolos i la tensió tímbrica i dinàmica, tots ells expressats amb claredat pel quartet. Elements que juguen un doble paper: de destrucció i d’èmfasi, element turbulent i veritat que s’oculta a l’ombra, mostrant les múltiples visions que una sola percepció ens pot oferir d’una situació, i la certesa del final que no podem eludir.
Take a wild guess de Jacob ter Veldhuis es construeix sobre les veus dels presos sentenciats a mort dels Estats Units d’Amèrica. Sobre aquesta base mètrica, el compositor genera una obra punyent i intensa per a quartet de saxòfons, baix i percussió, en la qual fa moure el conjunt en blocs ben definits que els músics empasten de manera consistent i que acaben trencant en moviments contrapuntístics. El so de l’obra s’apropa al jazz, al pop, al funk i, evidentment, al rap. La declamació no només marca la mètrica i el ritme, sinó també el sentit melòdic de molts passatges. La idea de bucle es troba sempre present, encara que d’una forma efímera, en la qual els petits cercles se succeeixen els uns als altres en un moviment que sempre va endavant, és frenètic i no s’atura.
I a The dark side, Jean-Denis Michat combina de manera poc convincent escriptura i improvisació i reflexiona sobre les seves influències musicals en una obra en la qual el Möebius convida el saxofonista Mauricio Gómez com a improvisador. Michat estructura la composició de manera clàssica, amb tres seccions contraposades en intensitat i textura. L’inici nerviós es construeix amb línies entrellaçades que generen un fonament inquiet i estable sobre el qual s’alcen moviments melòdics amb reminiscències al jazz i a la música klezmer. A continuació passem a un ambient estàtic de textura homofònica molt compacta sobre la qual es dibuixa una melodia de nou plena d’inflexions klezmer. Una acceleració progressiva ens retorna al contrapunt i a l’aparició d’un solo jazzístic que ens condueix a un final en què els instruments es tornen a replegar. Miquel Gené
