PALAU 100. musicAeterna. Teodor Currentzis, director. Obres de W.A. Mozart: Simfonia núm. 40, KV 550 i Simfonia núm. 41, KV 551, “Júpiter”. PALAU DE LA MÚSICA. 23 D’ABRIL DE 2021.
Amb quatre mesos de retard –com malauradament passa amb molts dels projectes d’aquesta temporada– i amb canvi de programa –monogràfic Mozart respecte dels Mahler i Txaikovski previstos– va arribar l’esperat debut al Palau de la Música del director greco-rus Teodor Currentzis i la seva orquestra musicAeterna.
L’anunciada sensació que érem davant d’un director diferent es va poder percebre ja abans de les primeres notes, per la seva manera d’entrar a l’escenari, d’agrair els aplaudiments del públic gairebé de perfil –com si no gosés posar-s’hi de cara, fins i tot com si rebutgés un afalac excessiu– i per la posició que va ocupar entre els músics –per què hi havia el podi a l’escenari, si no l’havia de fer servir?–, la majoria dels quals van tocar dempeus.
Tan bon punt va encetar la primera simfonia del programa, la manera de fer de Currentzis es va deixar notar tant per l’oïda com per la vista. El seu gest no és escolàstic, però tampoc n’hi ha prou de dir que és tan sols enèrgic. Se situa entre els músics, ben a prop dels faristols –fins i tot perillosament a prop en alguns moments– i, si cal, deixa la seva posició central i s’endinsa fins a acostar-se als vents o a les famílies instrumentals a qui vulgui donar instruccions i, quan ho fa, esbatana uns ulls que el fan semblar talment posseït per la música.
Desproveït de batuta, però sense necessitat de batre ni un sol compàs a la manera clàssica, els seus moviments arrauxats esdevenen poc elegants però són d’una efectivitat fora mida: l’entusiasme –en el sentit més literal del terme– i la vitalitat es contagien al col·lectiu d’instrumentistes –prou nombrós, per cert– que se sumen a la seva dansa i produeixen com a resultat quadres de gran bellesa plàstica que, en determinats moments –per exemple, en el tercer moviment de la Simfonia 40 i en l’últim de la 41–, gairebé podrien haver format part d’un ballet prèviament assajat.
No cal dir, doncs, que la seva lectura de les dues últimes simfonies mozartianes va accentuar-ne al màxim els contrastos, pràcticament com si es tractés de partitures barroques. El públic va demostrar les ganes que tenia de conèixer aquest director i la seva orquestra amb uns aplaudiments ben sonors, tant els oportuns com els inoportuns. Fa pocs dies ja ens lamentàvem des d’aquestes mateixes pàgines del mal costum d’interrompre les simfonies a cada moviment: n’hi hauria d’haver prou d’aprendre del primer error per no repetir-lo successivament. Els músics, de la seva banda, van fer els possibles per no acusar l’esforç de repetir en poques hores dos passis d’un programa tan exigent.
