PALAU 100. musicAeterna. Teodor Currentzis, director. R. Strauss: Metamorfosis. P. I. Txaikovski: Simfonia núm. 6, en Si menor, op. 74, “Patètica”. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE MAIG DE 2023.
Per bé que cada actuació de Teodor Currentzis a Barcelona és notícia per si mateixa, aquesta tenia l’atractiu afegit i innegable de sentir en directe una obra emblemàtica com la Sisena Simfonia de Txaikovski, que el director i musicAeterna van enregistrar ja fa sis anys. Al Palau havíem vist Currentzis dirigint Mozart, i a Barcelon amb altres repertoris més propers al gran simfonisme, però aquesta vegada el programa posava de costat dues obres que comparteixen, a més, un profund sentiment de tristesa, aparentment difícils d’enfocar des de l’originalitat i la iconoclàstia a què ens té acostumats el mestre greco-rus.
El repertori, efectivament, marca molt l’aproximació, fins i tot la gestualitat, que Currentzis desplega en escena. Al Palau, fins i tot dins del mateix concert, el director es va mostrar més contingut a la primera part que a la segona: amb les Metamorfosis de Strauss, malgrat trobar-se al mateix nivell de la vintena de músics –que, majoritàriament, tocaven dempeus–, no va optar per acostar-se i moure’s entre ells com havia fet la darrera vegada.
En canvi, davant la immensitat de la Simfonia de Txaikovski i de la nodridíssima orquestra que requereix, sí que va fer ús del podi i va mostrar el gest expressiu i contundent que li recordàvem. En tots dos casos va dirigir sense batuta ni partitura, però amb un impacte indubtable sobre la interpretació, que va accentuar els contrastos d’una obra que il·lustra la proximitat entre el patiment i la bellesa: la Patètica de Currentzis va arrencar continguda i va avançar en un crescendo d’intensitat a través del cèlebre vals del segon moviment –dirigit de manera expressiva sense caure en el romanticisme i alhora fugint dels tecnicismes del compàs compost– fins a l’esclat del tercer moviment i la languidesa del quart.
Després d’un intent d’aplaudir després del primer moviment, el públic –que, a la primera part, havia contingut els estossecs abans que la caiguda d’un objecte espatllés el final de Metamorfosis– es va encarregar de frustrar un nou conat després del tercer per concentrar totes les ovacions al final del concert.
També llavors Currentzis i els seus músics van seguir la seva pròpia litúrgia: si en acabar la primera part –quan semblaria que no tocava– el mestre els havia saludat un per un, aquests al seu torn es van felicitar i abraçar efusivament encara dalt de l’escenari al final de totes dues obres.
Al simbolisme del concert, en ser musicAeterna la primera orquestra russa que actua a Europa després de l’esclat de la guerra d’Ucraïna, el Palau hi afegia encara un paral·lelisme propi en incloure la vetllada dins els actes de l’Any Domènech i Montaner: igual que Strauss modula i medita a Metamorfosis sobre l’estructura bàsica de la composició, l’arquitecte del Palau de la Música va fer evolucionar també el seu discurs arquitectònic i estètic en aquest edifici.
Imatge destacada: © Toni Bofill.
