Jo, Dalí de Xavier Benguerel. Llibret: Jaime Salom. Joan Martín-Royo, Marisa Martins, Antoni Comas. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Miquel Ortega. Liceu. 19 d’octubre de 2011.
Per Josep Barcons
La paleta cromàtica de Salvador Dalí era immensament seductora. No sols la utilitzava per crear matisos fins (formigues omnipresents, ombres inversemblants o figuretes erràtiques que intriguen l’observador), sinó que l’emprava per explotar contrastos magnes, com ara la contraposició freqüent entre grocs pertorbadors i blaus immensos. A l’hora de fer una òpera sobre el pintor de Figueres, la qüestió del color orquestral i vocal sembla un requisit sine qua non, al qual Xavier Benguerel va parar atenció sàviament a l’hora d’escriure Jo, Dalí. La partitura explota l’orquestra en tot el seu rang, sense oblidar, però, l’espai per a les línies més mínimes (amb preponderància, sobretot, del violoncel). Mereix una menció especial la percussió: sense requerir un gran desplegament, hi és utilitzada de manera ben efectiva en termes de la caracterització psicològica daliniana, reblant moltes vegades els estirabots del personatge.
El color orquestral que es pot intuir a la partitura, però, no tingué la vivacitat i immediatesa cromàtica dels quadres dalinians. L’orquestra –que va fer una bona feina de conjunt sota la direcció de Miquel Ortega– semblava tímida en els tutti. I més que aportar una capa de vernís final que ressaltés els contrastos, semblava posar una veladura que els matisava i els treia efectivitat i força. Malgrat això, a nivell motívic hi havia atenció als detalls, i Miquel Ortega es va encarregar de fer ben perceptibles els jocs intel·ligents de Benguerel, que desperten més d’un somriure. Com l’aire de cabaret de la primera escena, els interrogants d’algunes cadències, els comentaris sorneguers de certes puntualitzacions solistes, o la picada d’ullet que ens va semblar veure al motiu del destí de la Cinquena de Beethoven a l’inici del segon acte (a la cinquena escena de l’obra), quan a Dalí se li obren les portes (del destí?) de la seva carrera pictòrica.
Sobre l’escenari, hi destacava el bon treball tant vocal com actoral dels dos protagonistes. Sense oblidar, per res, l’excel·lent aportació camaleònica tant d’Antoni Comas (un Éluard ben francès i un Superstar d’esgarrifança, vocalment claríssims) com de José Antonio García (un sever pare de Dalí i un estrafolari director de circ), o la no menys lloable interpretació dolça i càndida de Hasmik Nahapetyan com a Anna Maria Dalí. El gruix de l’òpera, però, recau en els papers de Dalí i de Gala. El gran treball de caracterització de Joan Martín-Royo recordava no sols el Dalí de carn i ossos, sinó la recreació que en féu en el seu dia –que bo que seria poder recuperar aquell muntatge!– Ramon Fontserè a l’espectacle Daaalí d’Els Joglars. Posats grandiloqüents, moments de feblesa, inseguretats fetes escarni…, amb una veu dúctil i de bona projecció (un xic menor, això sí, en el registre més greu de la primera escena) absolutament posada al servei del personatge. Tot al costat d’una Gala (Marisa Martins) que passava de la fredor a la voluptuositat, de la rigidesa al menyspreu, o de l’admiració a la indiferència amb tota credibilitat, amb unes línies vocals no menys convincents que les del seu company de repartiment. Una credibilitat que si quedava posada en entredit, era només per alguna manca de concordança entre l’accentuació natural dels mots i la seva distribució musical… Inconvenients de l’ofici!
El treball de Xavier Albertí en la direcció actoral dels protagonistes fou d’allò més fi; i a nivell plàstic (tot i que l’escenari del Liceu és molt escenari) aconseguí crear referències suggeridores, sobretot quan jugava amb menys elements. Quan, en canvi, al tercer acte, s’utilitzava el cos de ball (o els cossos dels ballarins) per simular una pseudoorgia, els seus moviments queien molt més del cantó del “pseudo” que no pas del de “l’orgia”. I passava una mica el mateix quan sobre l’escenari s’acumulaven els personatges histriònics convocats bé per la imaginació, bé per la libido daliniana. Si bé el treball coral era irreprotxable, a nivell escènic el cor pecava d’estatisme i manca de profunditat. Escènicament, aquest Jo, Dalí era més potent com menys rebombori hi havia…
L’òpera en conjunt, però, deixa un regust estrany: potser pel retrat de tota una vida condensat en poc més de dues hores, o per la descompensació narrativa entre primera i segona part. La riquesa de plantejament i la concatenació d’escenes breus dels dos primers actes (que fan avançar l’obra en forma de retalls, amb localitzacions canviants i situacions diverses) deriva en una espècie de monobloc en els dos últims, on les expectatives obertes al llarg de la primera part acaben en un melodrama de passions distorsionades i de concurrència de tòpics entre els dos protagonistes. Llevat d’això, el llibret de Jaime Salom és perspicaç i hàbil; i en el tram final dóna dos moments de lluïment majúscul als protagonistes. Sengles morts –musicalment estremidores, i ben diferents l’una de l’altra– fan que tant Marisa Martins com Joan Martín-Royo arribin a fer posar la pell de gallina a aquell públic que –això sí– estigui disposat a deixar de banda els prejudicis que pugui tenir sobre la música contemporània i obri bé les orelles a la música sense etiquetar.
