SCHUBERTÍADA A BARCELONA. Daniel Kharitonov, piano. Obres de Beethoven, Bach–Busoni, Txaikovski i Rachmàninov. AUDITORI DEL CONSERVATORI DEL LICEU. 22 D’ABRIL DE 2016.
Per Lluís Trullén
On arribarà Daniel Kharitonov? Quin serà el sostre d’aquest pianista que amb només setze anys ha assolit premis internacionals i ha quedat tercer en el Concurs Txaikovski de Moscou? El jove pianista rus Daniel Kharitonov va començar a estudiar piano als cinc anys. Un any després ingressà al Conservatori Txaikovski de Moscou i als set anys ja debutà amb orquestra. Aquell mateix any a Viena guanya el Concurs Internacional de Piano i rep el títol honorífic “nen prodigi Mozart”. Actuacions amb els Virtuosos de Moscou, concerts amb nombroses orquestres russes…, l’any 2015 debutà al Carnegie Hall. Ara, gràcies a la Schubertíada, ha debutat al nostre país amb un recital ofert a l’Auditori del Conservatori del Liceu en què obres de Beethoven, Bach, Txaikovski i Rachmàninov han servit per evidenciar un talent tècnic inqüestionable. La principal virtut de Kharitonov, cal cercar-la precisament en les qualitats com a virtuós del teclat, en la fortalesa tímbrica i la seguretat absoluta davant els esculls que plantegen obres de la dimensió de la Xacona de Bach transcrita per Busoni o de la Sonata núm. 2 de Rachmàninov.
Pianista d’una categoria evident, se sent més còmode quan el repte tècnic apareix a base de salts, de rapidesa de temps (com el “Finale” de la Sonata Appassionata), de grans estructures encadenades d’acords o de ràpids articulats que se succeeixen dins la partitura. Pianista valent, agosarat, mai no deixa de banda l’oportunitat d’oferir una gamma de colors amplíssima i enlluernar-nos amb unes interpretacions infal·libles i plenes de vistositat. Si cal cercar un però a aquest talent del piano, cal trobar-lo en el fet interpretatiu que la mateixa experiència i l’edat portaran a reconduir. A Kharitonov encara li manca la capacitat d’endinsar-se en el més essencial de les partitures, de copsar un missatge que vagi més enllà d’una lectura objectivament impecable i aprofundir en qüestions més introspectives, més definitòries de cada autor que interpreta. Aquest pianista rus posseeix uns fonaments tècnics d’una solidesa i fermesa absolutes i amb el pas del temps haurà de canalitzar aquestes aptituds cap a un aprofundiment més abocat a aspectes interpretatius de cada autor que passi per les seves mans. El temps, el llarg temps que li queda per endavant ens dirà, doncs, quines fites serà capaç d’assolir aquest jove pianista que en aquest recital ens va captivar per les seves extraordinàries virtuts tècniques i que el podrem tornar a sentir aviat gràcies a la Schubertíada a Vilabertran, el proper 26 d’agost.
