Cicle de Nadal a Catalunya Caixa. Alba Ventura, piano. David Cohen, violoncel. Obres de Rakhmàninov, Liszt, Debussy, Garcia Morante, Paganini i Falla. Auditori CX La Pedrera. 14 de desembre de 2011.
Per Xavier Chavarria
Aquest cronista procura no llegir gaire (o només de trascantó) el currículum dels músics, especialment si són joves o poc coneguts, abans de veure’ls actuar en concert, perquè s’estima més anar-hi net de prejudicis, sense cap mena d’influència prèvia que pugui predisposar l’escolta i el judici: una simple recomanació d’algun col·lega o l’aval d’algú de confiança que ja l’ha tastat són prou estímul per motivar la curiositat i dedicar una estona a la novetat i la descoberta. I encara més quan, cada cop més sovint, els historials que figuren al programa de mà (o a la nota de premsa) són textos inflats, malgirbats, saturats de premis enigmàtics, professors desconeguts –dels coneguts només se’n “reben consells”– i actuacions estranyes, un arsenal de condecoracions que a l’hora de la veritat (damunt l’escenari) no es veuen per enlloc, amb la consegüent sensació de decepció (i de la qual cosa només es pot deduir la creixent i desmesurada traça de les oficines de premsa i d’alguns mànagers en l’art del maquillatge). Òbviament, tot això hi ha de ser, hem de saber d’on surt i per on ha passat el protagonista del concert, però sempre en la dosi justa i, sobretot, triant el gra de la palla.
I amb aquest esperit, sense expectatives clares i amb afany de descoberta, vaig disposar-me a escoltar un jove violoncel·lista belga, David Cohen, que mai abans no havia tocat al nostre país i que oferia un recital conjunt amb la pianista Alba Ventura (això ja era una garantia) en el primer concert de l’heterogeni però saludable cicle nadalenc que organitza Catalunya Caixa a l’Auditori de la Pedrera. L’encaix del duet també era un enigma, però el repertori prometia. I va ser una revelació. El que vam sentir la seixantena llarga d’espectadors d’aquest recital memorable va ser extraordinari. David Cohen ens va subjugar des de la primera arcada, amb un so intens, eloqüent, equilibrat, bellíssim. Del seu violoncel (un Montagnana del 1735, poca broma), en destil·lava un so carnós, noble, altament expressiu, quasi humà: aquell violoncel cantava; més encara, parlava. Els primers compassos del “Lento” de la Sonata en Sol menor, op. 19 de Rakhmàninov ja ens van fer contenir l’alè i obrir bé els ulls (i les oïdes, i l’esperit), tenallats a la butaca, per no perdre’ns ni un detall d’aquella interpretació hipnòtica, màgica, ben acompanyada per unes evolucions gestuals apassionades però de fonda serenor. I alguns dels presents no vam poder evitar, en acabar el primer moviment, creuar mirades de sorpresa i estupefacció per allò que acabàvem de sentir, i d’il·lusió en intuir tot el que ens deparava aquella vetllada. I així va ser: un recital memorable, música en estat pur, servida amb una pulcritud excelsa com feia temps que no sentíem. Inaudit, en el sentit estricte del mot. Va ser aleshores que, en l’esquàlid programa de mà, descobríem cinc cèntims de la trajectòria meteòrica d’aquest jove violoncel·lista, nascut amb un arc a la mà, guanyador de més de vint-i-cinc concursos internacionals, nominat Echo Rising Star pel Concertgebouw, solista sota batutes com Menuhin, Rostropóvitx o Ashkenazy, i primer violoncel de la Philharmonia Orchestra des de fa deu anys. Aquesta vegada l’historial s’adequava al que estàvem sentint.
La primera part del recital, ocupada enterament per aquesta deliciosa partitura de Rakhmàninov, va ser un viatge al·lucinant per tots els racons emocionals de l’obra, exposats amb sinceritat i senzillesa, i mostrant-ne totes les subtileses, aquelles que només un visionari sap detectar i recrear. I que quedi clar que posem l’accent en l’actuació de David Cohen perquè era la novetat, la sorpresa del concert; Alba Ventura, de qui ja coneixem sobradament el talent, va ser partícip de tot aquest art sonor amb una presència molt significativa al llarg de tota l’obra i especialment a l’“Andante” del tercer moviment, en què el piano pren el protagonisme. Malgrat algun passatge en què la seva amplitud sonora va ofegar el violoncel –més a causa de l’acústica de la sala i el sostre baix que no pas a la vehemència de la pianista–, l’entesa va ser òptima, i probablement –ho aventuro– no pas per la gran quantitat d’hores de treball conjunt que exigeix aquesta obra, sinó perquè quan s’uneixen dos talents com els que hi havia damunt l’escenari, amb un sentit musical i una intuïció tan desenvolupades, les coses surten amb una naturalitat esbalaïdora.
El concert va agafar un cert aire nadalenc a l’inici de la segona part –un pèl forçat: exigències del guió?– amb dues peces de la suite per a piano sol L’arbre de Nadal de Franz Liszt exposades amb joia entranyable per Alba Ventura, i amb una versió força peculiar d’El cant dels ocells arranjada per a violoncel sol pel mateix David Cohen. Tots dos músics es van unir novament per tocar dues cançons nadalenques harmonitzades per Manuel Garcia Morante, totes dues amb l’exquisit segell inconfusible del veterà pianista i compositor, i van enfilar la recta final del concert a velocitat de creuer, sobrevolant amb aclaparadora solvència un repertori divers i exigent que passava per les virtuosístiques Variacions sobre un tema de ‘Moisès a Egipte’ de Paganini (una peça d’exhibició nascuda d’una hilarant anècdota que David Cohen ens va explicar amb molta traça i simpatia, cosa que va provocar que es posés definitivament el públic a la butxaca), la Sonata per a violoncel i piano de Debussy, exposada amb gran elegància i bellesa de so, per acabar amb la Suite popular espanyola de Manuel de Falla, en la qual Cohen i Ventura es van deixar anar, amb èmfasi, intensitat i passió, i que ni els evidents indicis de cansament no van deslluir.
No ens tremola gens el pols si proclamem, commoguts encara per aquest concert, que vam veure un dels millors violoncel·listes actuals. I volem que torni ben aviat.
