XXXV FESTIVAL DE MÚSICA ANTIGA DE BARCELONA. David Hernández, tenor. Arthur Schooderwoerd, pianoforte. Die schöne Müllerin de Franz Schubert. L’AUDITORI (SALA TETE MONTOLIU). 11 D’ABRIL DE 2013.
Per Jaume Comellas
Un dels ingredients que conté el fet aplaudiment –i prego disculpes per la insistència en aquest concepte– és el de mesurar empíricament –o sigui experiencialment–, el grau d’acceptació d’un determinat esdeveniment públic. La seva extensió, intensitat, etcètera, suposa bàsicament un judici fiable. Un altre component que cal tenir en compte per mesurar en aquest sentit podria ser l’opinòmetre, mot inexistent però de definició fàcilment deduïble, i així mateix testimonial en la línia que apunto. La suma dels dos components –aplaudímetre i opinòmetre– ha de portar per força a conclusions fiables.
En el cas que ens ocupa, aquesta suma, pel que vàrem constatar, va oferir una resultant del tot satisfactòria. La versió que de Die schöne Müllerin van oferir el tenor David Hernández i el pianofortista Arthur Schoonderwoerd va concitar una resposta en els dos components unànime, entusiasta i, el que és més important, convençuda i interioritzada. I això en un concert no de masses, gairebé familiar, i en un context musical íntim, té un mèrit afegit.
Hem seguit a una certa distància la jove trajectòria del jove David Hernández i mai no l’havíem viscut davant d’un repte del compromís del cicle schubertià programat. Die schöne Müllerin és una obra d’una tensió dramàtica menys contrastada que el més famós cicle de Schubert Winterreise i això fa que la interpretació hagi d’afinar d’una manera especial els matisos i que, per tant, no hi hagi la més mínima possibilitat per a l’abandonament o l’escapada fàcil.
Coneixíem una mica les virtuts d’una veu no gran però de color tenoril lleuger molt rodó, i coneixíem també la seva bona escola, però hi insistim, mai no l’havíem pogut contrastar davant d’una prova d’aquesta exigència. Una prova que va resoldre amb un domini sorprenent, amb una naturalitat i fluïdesa absolutes, dominant els passatges sense aparent dificultat i vivint intensament però sense forçar, sense pretendre mostrar més del que vivia, el contingut tan ric en inflexions anímiques del bell poema de Schubert. Va ser una versió autoritzada –en el sentit de carregada d’autoritat: una autoritat guanyada lícitament per mitjà d’un treball que l’actuació ens va mostrar rigorós i responsable i professional en el sentit més digne d’aquest mot.
Els espectadors –i també David Hernández– va gaudir del privilegi d’un acompanyament d’una riquesa autèntica i sadollada d’autenticitat. Elegir l’instrument pianoforte per compartir una obra com aquesta va resultar un gran encert; oimés tractant-se de servir una veu, com hem dit, no gran. I elegir –qui fos– un intèrpret tan savi, tan solvent i tan mestrívol com Arthur Schoonderwoerd va constituir un regal impagable. Quina llàstima que aquest instrument no es prodigui més…
