23a SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Measha Brueggergosman, soprano. Justus Zeyen, piano. Obres de Schubert, Ravel i Wagner (20 d’agost). Arnau Tomàs, violoncel. Integral de les Suites de J. S. Bach (22 i 23 d’agost). Matthias Goerne, baríton. Charles Reid, tenor. Conjunt instrumental. Josep Pons, director. Obres de Debussy i Mahler. (22 d’agost). Matthias Goerne, baríton. Alexander Schmalcz, piano. Obres de Schumann. (23 d’agost). Canònica de Santa Maria de Vilabertran, del 20 al 23 d’agost de 2015.
Per Mercedes Conde Pons
La 23a edició de la Schubertíada a Vilabertran s’inicià dijous passat, dia 20 d’agost, amb un magnífic recital de la soprano canadenca Measha Brueggergosman en què, en l’entorn íntim de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran i amb una església mig plena, la soprano es passejà entre l’intimisme dels lieder de Schubert i l’exuberància de la Shéhérazade de Maurice Ravel i els Wesendonck Lieder de Wagner.
En el seu debut a la Schubertíada empordanesa, una parada ineludible per als amants de la cançó romàntica de tradició lírica (altrament coneguda com a lied), Measha Brueggergosman donà el tret de sortida als maratonians deu dies que enguany dura aquest festival amb les arrels que els sustenten: els lieder de Schubert. La soprano canadenca escollí una sèrie de cançons agrupades en diferents blocs, el primer dels quals dedicats a l’univers del somni i la nit i la seva relació amb la mort –un tema molt afí al romanticisme alemany– que culminà amb el conegut Der Tod und das Mädchen, sobre el qual més endavant Schubert escriuria el Quartet per a corda núm. 14, en Re menor, D. 810 que du aquest sobrenom. Ja en aquest primer bloc, la soprano posà al servei de la música una vocalitat íntima, amb ressonàncies intenses en el registre de pit que destacaren sobretot en aquesta breu però corprenedora cançó. El segon bloc, més dirigit a la temàtica de la Natura, l’obrí el Primer cant de Suleika –sobre text de Marianne von Willemeer–, del qual Brahms va dir que era el lied “més bell del món”, tal com recordà Sílvia Pujalte en les precises notes sobre el programa. Brueggergosman despuntà en la interpretació de Ganymed i clogué la primera part amb dues cançons que invoquen dos dels valors principals del romanticisme: la nostàlgia de la pàtria (Das Heimweh) –exquisidament evocada per Schubert en aquest lied D. 851– i la magnificència divina, amb Die Allmacht (L’omnipotència).
Però on lluí encara més la soprano canadenca, que porta al pit el record d’una operació a cor obert que la va tenir al llindar de la mort fa només sis anys però que no enfosqueix en cap cas el seu somriure perlat en una encisadora bellesa bruna, fou en la segona part, amb el preciós recull de tres cançons de Maurice Ravel amb el nom de Shéhérazade, més conegudes en la versió orquestral, i amb els Wesendonck Lieder de Richard Wagner. Brueggergosman es mostrà més còmoda i també més lliure interpretativament, tot desplegant en el Ravel tota mena de modulacions vocals que enriquien el ja de per si encisador univers descrit pel compositor. Amb una gran complicitat amb el pianista Justus Zeyen, molt precís i musical en els diversos universos estilístics que abordaren al llarg de la vetllada, la soprano atacà després els versos de Mathilde Wesendonck musicats per Wagner, tot destacant-hi la interpretació de la peça plena de clarobscurs Im Treibhaus (A l’hivernacle), i culminà el recital amb la punyent Schmerzen (Penes) i l’encantadora Träume (Somnis). Fora de programa, la soprano aprofità la fantàstica acústica de l’església per oferir un spiritual que posà la pell de gallina i obrí l’àmbit meditatiu que música i entorn ofereixen als fidels pelegrins aplegats any rere any a l’Empordà.
J. S. Bach per esmorzar
Amb la llum del matí escolant-se pels finestrons, l’església de Santa Maria de Vilabertran, l’espai on tenen lloc els concerts d’aquesta Schubertíada, mostrava una cara més dolça, més amable, com la que ofereixen els matins de vacances en què els esmorzars no tenen horari i la música és un acte en si mateix, més que no pas una via d’escapament del frenesí diari. L’ambient propici al gaudi relaxat i a l’acte musical en si són ingredients que en el context d’aquest festival es donen amb les màximes prestacions, tot convidant a la concentració i a la suspensió del pes de la temporalitat en prendre protagonisme la música. En aquest context, doncs, tingué lloc en dues sessions l’audició de les Sis suites per a violoncel sol de J. S. Bach a càrrec del violoncel·lista català Arnau Tomàs, membre fundador del Quartet Casals i un dels apadrinats en la seva primera joventut pel Dr. Roch, president de Joventuts Musicals d’Espanya i responsable d’aquest petit paradís musical que esdevé durant uns dies la Schubertíada a Vilabertran. Amb el pes del testimoni deixat per Pau Casals –que no només dóna nom a la formació de la qual forma part Arnau Tomàs, sinó que a més va ser el rescatador d’aquestes obres com a peça de concert–, el violoncel·lista barceloní ha abordat en la seva primera maduresa l’enregistrament (Aglae Musica) i presentació en concert d’aquestes delicades i exigents partitures del músic d’Eisenach.
Arnau Tomàs agrupà en dos blocs les sis suites, bo i interpretant el primer dia i en aquest ordre: la tercera, la primera i la sisena suites, i el segon dia la segona, la quarta i la cinquena, en una organització orgànica i intel·ligent. Amb un so personal, rodó i càlid, la interpretació de Tomàs d’aquestes suites –que ja sumen el pes de versions inoblidables com les del mateix Pau Casals, Yo Yo Ma o, més recentment, Jean-Guihen Queyras– destacà per la sinceritat i puresa del seu discurs, lluny de qualsevol virtuosisme o manierisme, en un retorn a les arrels, buscant el so essencial que el seu propi instrument li oferia i un estil d’arrels germàniques, tant per l’actitud entre sòbria i introvertida de l’intèrpret com per la recerca del so transparent i de clara intenció historicista. Arnau Tomàs buscà també una sòlida distinció expressiva entre la puresa dels preludis –magnífiques interpretacions del tan conegut de la Primera Suite i el compromès i brillant de la Sisena–, la dolçor de l’“Allemande”, la melangia de la “Sarabande” –espectacular va ser sobretot la de la Cinquena Suite– i les diverses accentuacions dels ritmes marcats en els successius “Menuet”, “Courante”, “Gavotte” i “Bourrée”. El públic, nombrós, aplegat cerimoniosament en aquests concerts matinals, participà de la comunió espiritual i musical amb una devoció i concentració insòlites. La mateixa, però, que s’acostuma a viure també en els concerts que tenen com a protagonista el baríton Matthias Goerne.
El cant originari
El nom Schubertíada a Vilabertran ja no es pot entendre sense el nom de Matthias Goerne. El baríton alemany a qui el Dr. Roch va ajudar en els seus incipients inicis professionals, ha demostrat sobradament l’agraïment presentant-se de manera gairebé ritual a la Schubertíada a Vilabertran, que ha vist desbordat el seu marc per acollir la llarga llista de melòmans àvids per presenciar el miracle musical que es produeix en cada actuació seva en aquest marc. Perquè la veu de Matthias Goerne pren una altra consistència en la ressonància que li ofereix l’església de Vilabertran, com si el pas dels anys que fa que el cantant visita aquest paratge hagués imprès una patina als murs on ha quedat amarada la dolçor de la seva dicció, el vellut del seu timbre i la màgia de la seva interpretació. Com si, en definitiva, el seu cant esdevingués un cant originari, original i únic que només s’expressa en totes les dimensions possibles en aquest context. I què millor que un altre cant originari, El cant de la terra de Gustav Mahler, per materialitzar el miracle de la música en la seva màxima essència? Per a aquesta fita l’agombolà un conjunt instrumental magníficament escollit, en què destacaren les cordes del Dalia Quartet, el coixí sonor del contrabaixista Frano Kakarigi i el fagot Guillermo Salcedo, la delicadesa del flautista Álvaro Octavio, el coixí harmònic de l’oboè de Sebastián Gimeno, el clarinetista Isaac Rodríguez i el trompa Bernardo Cifres, la precisió de Marc Pino i Miguel Àngel Martínez a la percussió i la solvència de Daniel Espasa a l’harmònium i la celesta, amb la inestimable col·laboració al piano d’Alexander Schmalcz –acompanyant habitual de Goerne–, que tan bon punt transformava el seu piano en una arpa com es fusionava amb el so del conjunt en l’extraordinari arranjament per a conjunt de cambra d’Arnold Schönberg. El conjunt instrumental comptà amb un guia magnífic, el director català Josep Pons, que es lliurà a la partitura demostrant que aquesta “no simfonia” de Gustav Mahler té una ferma defensora en la seva versió de petit format. Prèviament, el conjunt instrumental obria foc amb un altre arranjament de Schönberg, aquest cop del delicadíssim Preludi a la migdiada d’un faune de Claude Debussy; una partitura molt exposada en la seva versió original i encara més en la reduïda, que fa d’aquest concert un autèntic tour de force per als músics.
El protagonisme d’aquesta “no simfonia” que és El cant de la terra de Gustav Mahler –recordem que el mateix compositor no va voler batejar-la com la seva Novena a causa de l’ombra de la mort que havia perseguit els compositors en arribar a la respectiva Novena Simfonia des dels temps de Beethoven– recau principalment en els solistes vocals. Amb poemes originals xinesos traduïts a l’alemany per Hans Bethge, la versió original de la partitura és per a mezzosoprano, tenor i orquestra, si bé sovint s’ha pogut escoltar la part femenina assumida per un baix baríton. En la primera cançó, “Das Tinklied vom Jammer der Erde” (Cançó bàquica sobre la misèria de la terra), Mahler posa les bases de l’estil postromàntic que es pot observar poc temps després en els Gurrelieder de Schönberg o, fins i tot, en els Carmina Burana de Carl Orff, si bé, salvant les distàncies, amb la inconfusible i genial orquestració, personalíssima, del compositor tres vegades apàtrida. En un inici tan poderós com arriscat, el tenor Charles Reid posà el seu timbre heroic al servei de les tres parts encomanades –s’hi afegiren “De la joventut” i “El bevedor en primavera”– que són la cara d’una mateixa moneda: el misteri de l’existència humana (la vida i la mort indissociables). Reid, encarregat de la part més extrovertida d’aquesta partitura –una mena de fugida endavant hedonista i fidel al Carpe Diem– lluí el seu timbre brillant, generós i ampli en unes versions d’un nivell tan decibèlic com musical amb difícil parió. Matthias Goerne oferí la cara íntima dels poemes, els dedicats a la soledat, la bellesa i el trànsit cap a la mort. El cantant té la capacitat de transformar-se des del primer instant en el canal de comunicació del poeta, del compositor. En ell, la música pren cos per si mateixa i ell esdevé com un mèdium que deixa en suspens la realitat, la seva i la dels espectadors, que cauen encisats en una mena d’encanteri. Concentració màxima, silenci absolut i només la veu del solitari que implora a la terra que l’aculli en el somni etern amb una tendresa insòlita; impossible no commoure’s amb “Der Abschied” (El comiat), extremadament intimista, als límits de l’expressivitat. ¿Com reaccionar davant de tanta bellesa, davant de tanta autenticitat, davant d’una música que acull i consola, que acompanya en la soledat i et fa sentir tant o més sol que el caminant errant per bé que alhora eternament acompanyat perquè davant la temporalitat i la finitud, la vida s’estén més enllà dels nostres límits? Només el silenci pot donar resposta quan no hi ha paraules prou eloqüents. I això és el que es va produir en acabar el concert: un silenci que ho deia tot i que no deixava cap dubte, el cant de la terra ja ho havia dit tot.
En els límits de l’expressivitat… Schumann
A mesura que passen els anys, i d’això constitueixen un bon aparador els testimonis que Matthias Goerne deixa any rere any a Vilabertran, la seva personalitat musical es torna cada cop més singular i inimitable, i, tanmateix, més despullada de manierismes gratuïts. L’extraordinària capacitat de modelar el so, de moure’s sinuosament pels racons més amagats de cada cançó, van de bracet d’una naturalitat paradoxal, com si el cantant no pogués dir ni transmetre el que canta d’una altra manera. En ell res no és afectat ni gratuït, tot té un sentit i, alhora, no hi ha cap efecte que es pugui emular: tot Goerne és inimitable. En aquest sentit, Matthias Goerne fa seves les cançons que interpreta fins al punt de superar el rigor estilístic i fer-ne una nova versió, tan fidel a la partitura com única en la seva genialitat. I si Schubert ho permet, encara ho permet més Schumann, compositor al voltant del qual girava el recital que el baríton alemany oferí acompanyat del seu fidel Alexander Schmalcz.
Goerne escollí un repertori sorprenent, tant per la temàtica de les cançons com per l’ordre escollit en el programa. Amb l’amor i la mort com a tema central, el baríton l’obrí amb “Dels cants hebraics” de Myrten, op. 25, amb un depriment text de George Gordon Noël i Lord Byron que expressa el lament de dolor profund pel desengany amorós. Una cançó que vingué seguida pel “Recobrament del poeta” i el “Missatge amorós” dels Sechs gedichte aus dem Lierderbuch eines Malers, op. 36 (Sis poemes del cançoner d’un pintor) que serví d’avantsala als Liederkreis, op. 39 sobre text de Joseph von Eichendorff, d’estructura cíclica també en la temàtica, que recorda que l’amor sempre porta agafada de la mà la mort, ja sigui del sentiment com de la persona estimada, i que aquest cercle es repeteix cíclicament al llarg de la vida. Goerne aprofità la musicalitat que ofereix Schumann per presentar expressivitats molt contrastades, tot dominant l’ús de la veu de cap –encisadora, per exemple, “Mondnacht”– i fent molt efectiu el pas al registre de pit en les comptades ocasions en què el va explotar al màxim, com per exemple en “Auf einer Burg”. Petites joies com “Zwielicht” palesaren la magnífica comunió musical que hi ha entre cantant i pianista, en un diàleg permanent d’una organicitat excelsa.
Ja a la segona part, els Liederkreis, op. 24 ens mostraren una cara més amable, en què la il·lusió pel nou amor torna a fer-se palesa per ser brutalment interromput pel desig de la mort, tot propiciant moments d’una intensitat emotiva i una inspiració musical deliciosos, com “Schöne Wiege meiner Leiden” (Bell bressol del meu dolor) i la contrastant “Warte, warte, wilder Schiffsmann” (Espera, espera, mariner salvatge), que el baríton portà a l’extrem en una expressió gairebé estentòria però molt punyent i efectiva. El recital es clogué amb la dolça i amable “Mit Myrten und Rosen” (Amb murtres i roses), en què el poeta troba finalment consol en les paraules que recull el llibre de poemes que acabem de sentir. I amb la dolçor de la música de Schumann i l’escalfor de la veu embolcallant de Matthias Goerne, el públic es retirà un cop més amb la sensació d’haver assistit a un moment únic i irrepetible. Un cop més, com passa amb els concerts extraordinaris, el temps es dilata i es torna elàstic gràcies a la música, que dóna sentit a l’existència.
