L’AUDITORI MÉS. Rafal Blechacz, piano. Bach: Partita en La menor núm. 3. Beethoven: Sonata en Re major, op. 10. Debussy: Suite bergamasque. Szymanowski: Sonata núm. 1 en Mi menor, op. 8. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 15 NOVEMBRE DE 2012.
Per Lluís Trullén
Era l’any 2005 quan Rafal Blechacz es proclamava guanyador del Concurs de Piano Chopin de Varsòvia. Des que l’any 1975 Kristian Zimerman en va assolir el primer premi, cap pianista polonès no havia aconseguit aquest guardó d’un concurs que se celebra cada cinc anys i que en la seva darrera edició, el 2010, va tenir com a guanyadora la pianista Iulianna Avdeieva. Però quan Blechacz va assolir el primer premi l’any 2005 hi va haver un fet determinant.
Lluny de la famosa disputa de l’any 1980, en què Argerich va abandonar el jurat en veure que Ivo Pogorelich quedava eliminat a la tercera ronda, la unanimitat envers Blechacz va ser absoluta. Als seus vint anys aconseguia els cinc primers premis concedits en aquella XV edició, com a millor intèrpret de: poloneses, masurques, sonata i concert, coronats amb el primer premi absolut. El jurat es trobava, com ja van reconèixer diversos dels seus membres, davant d’un pianista excepcional.
El debut de Blechacz a L’Auditori es va produir el novembre de 2008 interpretant sota les ordres de Víctor Pablo Pérez el Concert per a piano i orquestra núm. 2 de Saint- Saëns i ara quatre anys després hi ha tornat per oferir un recital a la Sala Oriol Martorell. Blechacz, lluny de voler ser catalogat com un pianista especialista en Chopin, va oferir una mostra de diferents estètiques, iniciada amb la Partita en La menor de Bach i culminada amb la música de la Primera Sonata de Szymanowski.
Un magnetisme màgic i seductor envolta les seves interpretacions plenes de personalitat i abocades a uns tempi tendents a la rapidesa però d’una claredat de dicció absolutament transparent. En les seves mans, tot ha de tenir una raó de ser. Hi ha moments que assoleix aquella dimensió conceptual i alhora tan sublim que pot recordar l’estil d’un pianista mític com Pollini (per cert, el primer guanyador de l’Europa occidental del Concurs Chopin l’any 1960), en d’altres cerca aquell aprofundiment en la pulsació i en la netedat de so pròpia d’un Sokolov (el seu Bach n’és radicalment diferent quant a concepció, però la claredat en la realització de plans sonors i efectes de so resulta idènticament prodigiós) o fins i tot és capaç d’endinsar-se en aquella sonoritat desbordant fruit d’una disposició corporal perfecta que el pot apropar a la gran fortalesa d’un Volodos. Blechacz mai no aparta la vista del teclat, dibuixa amb elegància el gest sempre adequat a la necessitat tècnica de l’obra.
La Partita núm. 3 de Bach, poderosament articulada, exterioritzada assolia una fortalesa allunyada d’altres versions més conceptuals, però adquiria una lluminositat bellíssima. Màgic va resultar el seu pas pel moviment lent de la Sonata op. 10 núm. 3 de Beethoven, amb uns efectes de sonoritat d’un innegable magnetisme poètic, que contrastava amb l’espontaneïtat i naturalitat tan adient a la tonalitat de Re major que va manifestar en la resta de moviments. La segona part tenia com a protagonistes els dos autors que van centrar el seu darrer enregistrament discogràfic, editat el febrer d’enguany: Debussy i Szymanowski. En la Suite bergamasque, amb el seu oníric “Clar de lluna”, va configurar un ventall de colors tamisats, recreant aquella atmosfera tan adient i màgica que cal que traspuï de la música de Debussy, i el seu pas per la Sonata op. 8 de Szymanowski va desplegar el millor de la seva tècnica al servei d’una obra plena de cromatismes, de canvis tonals, d’una poderosa elegància i que amb els fugats del darrer moviment exposa el pianista a unes dificultats interpretatives complexes. Blechacz va coronar el recital interpretant un vals i una masurca de Chopin, tot corroborant que el seu talent el converteix en un dels grans pianistes de l’actualitat.
