9è FESTIVAL DE PASQUA DE CERVERA. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Barcelona Clarinet Players. Dir.: Alfons Reverté. Obres de Serra, Brotons i Mendelssohn. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE CERVERA. 13 D’ABRIL DE 2019.
La novena edició del Festival de Pasqua ha arribat en plena celebració de la Capitalitat de la Cultura Catalana a Cervera. Entre els dies 12 i 21 d’abril seran una desena de propostes diferents les que s’hauran pogut escoltar. Propostes ben diverses que han inclòs estrenes, recuperació d’obres i un evident aflorament del nostre patrimoni musical, i intentant a més a més descentralitzar la capital musical per uns dies. L’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida ha estat un dels principals actors durant aquesta colla d’anys del Festival apropant-nos la música simfònica catalana i subratllant el gran corpus que han estat capaços de crear els compositors del nostre país.
És habitual començar un programa simfònic amb solista amb una obertura. Però no tant que aquesta sigui d’autor català. I en aquest cas la sardana simfònica El despertar d’un somni de Josep Serra obrí el concert, precisament en el 80è aniversari de la mort del compositor. El lirisme i la bellesa que desprèn aquesta obra escrita el 1900 deixen palès que es tracta d’una de les sardanes importants del seu catàleg –la seva sardana número 100 de més de 250 que escriví, entre altres obres–, així com que es consideri Josep Serra el pare de la sardana moderna.
Salvador Brotons, que enguany és el padrí del Festival, escriví el Clarinet quartet concertino, op. 145 per a la formació Barcelona Clarinet Players en una versió per a banda i solistes que el grup ha interpretat recentment als Estats Units. I a Cervera se’n pogué sentir per primer cop la versió per a orquestra simfònica. El compositor hi exposa un llenguatge comunicatiu, en un discurs en què l’espectador rep contínuament nous estímuls, ben lluny de la monotonia i a l’estil d’un concerto grosso. Es tracta d’una obra contrastant que es mou entre dos caràcters marcadament volguts: l’expressivitat i lirisme per un costat i la rítmica a vegades trepidant que dota l’obra d’energia i tensió.
La versió que en poguérem sentir emfatitzà la brillantor de l’obra i la virtuositat amb què el quartet de clarinets aprofundí en una de les poques obres concertants per a quartet i orquestra simfònica. A més, els Barcelona Clarinet Players es mostraren com un grup ben cohesionat, amb un acurat treball de colors, bell fraseig i una àmplia gamma dinàmica. Una interpretació realment exuberant i molt ben rebuda per un públic que en aquesta ocasió no omplí el Paranimf i que fou correspost amb dues propines –emocionant la Nana d’Enric Palomar, imbuïda de poesia i intimitat.
La segona part estigué dedicada a música del gran repertori. I és que sens dubte el millor per a la música del país és que pugui conviure habitualment amb les obres dels grans autors i no quedar residualment ubicada en festivals concrets.
La Cinquena Simfonia de Mendelssohn, malgrat ocupar la darrera posició del catàleg simfònic del compositor, es tracta en realitat d’una obra anterior a les conegudes Simfonies Italiana i Escocesa. Coneguda com “de la Reforma”, és una obra creada el 1832 i que fou concebuda originalment per celebrar els tres-cents anys de la Confessió d’Augsburg, del 1530, element imprescindible del luteranisme. Alfons Reverté en plantejà una versió en la qual destacaren la solemnitat i la riquesa contrapuntística tan propera a Bach, però sense deixar de banda el punt trepidant i desinhibit d’un final que vorejà els límits de la formació lleidatana.
Des d’un moviment inicial en què destacà la citació de l’Amén de Dresden molt ben exposada per la secció de corda en pianíssim durant l’“Andante” i una bona contraposició entre la secció de vent i la de corda, l’OJC subratllà la solemnitat del moviment, abans de passar a un “Allegro vivace” ple de frescor i una mirada exultant.
L’“Andante” estigué imbuït de serenor i un lirisme proper a una ària vocal, amb la secció de violins prenent el protagonisme. I el darrer moviment sorprengué ja des d’un espiritual solo de flauta inicial amb el coral Ein feste Burg is unser Gott de Martí Luter, tot desenvolupant un contrapunt que clogué en un coral de caràcter triomfal.
Un concert molt ben concebut, en què actualitat i tradició s’encaixaren i que obrí decididament una setmana llarga de concerts.
Imatge destacada: © Jordi Prat
