TRADICIONÀRIUS AL PALAU. 4132314. Los Sara Fontán, Tarta Relena, Cocanha (veus, percussions acústica i electrònica i violí). PALAU DE LA MÚSICA, 13 DE MARÇ DEL 2024
Com ja comença a ser tradició, el Festival Folk Internacional Tradicionàrius de Barcelona va tornar a presentar un espectacle al Palau de la Música, i un cop més va sorprendre per l’originalitat de la proposta, ja que 4132314 és el resultat d’un treball col·lectiu que consisteix a portar als escenaris una interpretació musical dels patrons de la fabricació tèxtil, amb els sons mecànics dels telers i els cants de treball de les dones que hi treballaven.
Tres parelles són les protagonistes d’aquesta posada en escena singular: Tarta Relena, format per Marta Torrella i Helena Ros, és un duet barceloní que es distingeix per la renovació dels cants mediterranis. Cocanha és un altre duet, integrat per Lila Frayasse i Caroline Dufau, que figura al capdavant de la renovació de la cultura occitana. I els també barcelonins Los Sara Fontán, on militen la mateixa Sara Fontán, que toca el violí, i Edi Pou, que també fa sonar la bateria amb ZA!, són una de les entitats més representatives de l’avantguardisme local.
Doncs bé, tots sis s’han aplegat en un experiment que està a mig camí entre la tradició del passat i la tradició del futur; és a dir, que cal identificar plenament amb la tradició del present. Els ingredients de l’invent procedeixen de testimonis humans –declaracions de treballadores– i materials –la maquinària de les antigues factories tèxtils, però sense oblidar conceptes col·lectius com la solidaritat.
Per tirar endavant tot això, els intèrprets se situen al voltant d’una taula on tenen els dispositius electrònics, el violí i un gran timbal, i hi van intervenint quasi sempre conjuntament, tot i que de tant i tant hi ha algun artista que exerceix el paper de solista. I així van desfilant les cançons, extretes dels repertoris que cantaven les treballadores, barrejades amb peces d’altres procedències més o menys properes. Així ens trobem amb jotes, corrandes, tonades occitanes i mallorquines i cançons de protesta, entre altres varietats musicals que es van alternant en un cert lirisme estàtic i un frenesí delirant amb tothom en moviment.
L’espectacle és breu –dura una hora comptant-hi el bis–, però molt dens, de vegades aclaparador. Jo, particularment, el vaig trobar irregular, potser perquè el punt de partida està ben triat, però el desenvolupament esdevé una mica confús. Això no obstant, el públic, que gairebé omplia el recinte, va esclatar amb una grandíssima ovació en finalitzar la sessió. Literalment, semblaven una colla de fanàtics aplaudint l’últim invent d’una suposada nova progressia musical. Un fet que, per cert, no acostuma a succeir al Centre Artesà Tradicionàrius.
Imatge destacada: (c) Leandra Ruiz / Tradicionàrius.
