ORQUESTRA SIMFÒNICA JULIÀ CARBONELL DE LES TERRES DE LLEIDA. Albert Guinovart, piano. Laura Simó, veu. Marcelo Mercadante, bandoneó. Olvido Lanza, violí. Dir.: Alfons Reverté. Obres de Gardel, Piazzolla, Nazareth, Gade, Discépolo i Guinovart. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 13 DE DESEMBRE DE 2015.
Per Santi Riu
El tango neix a final del segle XIX, en un moment en què la capital argentina tenia una altíssima taxa d’immigració i es transformava en una gran ciutat. Es desenvolupa principalment en tuguris i, per tant, s’associa ràpidament a ambients de prostíbuls i a una manera de ballar tan propera i seductora com provocadora. Aquest nou gènere palesa de manera ben palpable la nostàlgia, la tristesa i l’expressió més visceral dels sentiments, amb un ritme passional i una bellesa sempre sensuals i atractius.
En un principi les classes altes de la societat no acceptaven el tango, però de mica en mica el fenomen anà expandint-se i agafà un auge tan gran que traspassà fronteres. El lloc on s’originà, així com els ambients que l’envoltaven feren que les primeres lletres que acompanyaven aquesta música fossin grolleres i vulgars, però amb el pas del temps aconseguiren evolucionar per cantar a l’amor d’una manera molt més sensual que no pas barroera. La música era interpretada per petits grups instrumentals i no va ser fins aproximadament el 1900 quan s’hi introduí l’instrument estrella i que a la vegada hi dóna un so més característic: el bandoneó.
No hi ha, doncs, un ball o una música més associada a l’amor que el tango. I d’ençà dels seus inicis han estat molts els compositors que s’han deixat seduir per aquests ritmes i els han anat transformant. Això va ser el que ens va mostrar l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell en unes versions simfòniques escrites pel pianista i compositor Albert Guinovart.
Fugint de cànons i prejudicis vers el repertori, aquest fou un concert per gaudir, una alegria per als sentits, amb color, exuberància rítmica i bellesa melòdica, amb un segell propi d’Albert Guinovart, que novament se’ns va evidenciar com un gran orquestrador d’alguns dels tangos més cèlebres i d’altres escrits per ell. Ja des de l’acord pianístic inicial de Terra –del compositor barceloní–, s’apoderà de nosaltres el sentiment de rauxa. I amb uns fervents solos de violí i una inefable sonoritat del bandoneó de Mercadante –un punt malenconiosa aquí o expressiva i passional en la introducció d’En esta tarde gris– iniciàrem un viatge fantàstic.
L’habilitat que té Guinovart per trobar color en les seves orquestracions ens obsequià amb petites exquisideses, com El día que me quieras de Gardel, que si bé ja ens transporta a un altre ambient en el solo inicial del piano, el timbre seductor del bandoneó i el diàleg entre ambdós ens apropa a un paisatge oníric quan hi entra la secció de corda… La veu de Laura Simó, elegant però no sempre homogènia, de bona dicció sud-americana, expressiva però amb caràcter –especialment en la primera part– i d’un color fosc, sensual i dramàtic quan calia –Lo más profundo es la piel– la convertiren en una intèrpret idònia per a aquest repertori. A més, mostrà una flexibilitat que la feia adaptar-se a registres tan diferents com la copla de Tatuaje o el romanticisme i la passió de Los pájaros perdidos.
L’orquestra va secundar amb eficàcia i agilitat els solistes –cal destacar un Piazzolla amb sonoritats belles i evocadores: la introspecció, l’expressivitat i la inspiració lírica dins d’un ambient romàntic d’En esta tarde gris o la tendresa de Brisa argentina, escrita pel compositor català Antonio Oller però signada amb el sobrenom de Harry Wilson.
No puc passar per alt l’estrena de la suite Valentina’s tango de Guinovart, amb una interpretació excel·lent d’Olvido Lanza, arravatada, rica en matisos i dolçament malenconiosa quan calgué.
Però d’exemples de tangos, en tinguérem de diversos països. Des de la nadiua Argentina –amb mostres de Delfino, Piazzolla, Santos, Mores…–, passant pels rítmics tangos del brasiler Nazareth –divertit Fon-Fon–, la transcripció més sensual que rítmica d’Albéniz, l’eloqüent i comunicatiu Júrame de la mexicana Grever o el brillant Jealousie del danès J. Gade, d’atractiu tractament simfònic.
Guinovart té una empatia especial per aquesta música. La sent i s’hi troba a gust. Sap emfatitzar les síncopes, utilitzar glissandi i staccati, buscar els contrasts, així com reforçar una rítmica sensual i captivadora, però remarca en la seva sàvia instrumentació un color i un gust per la bellesa melòdica que encaixen perfectament en la versió orquestral.
Gairebé dues hores de festa per als sentits, de descoberta i romiatge per la història i els clàssics del tango amb un públic lliurat que encara demanava més i en les quals tan sols podíem haver demanat una parella de ball damunt l’escenari.
