IBERCAMERA. Orquestra de l’Òpera de Praga. Orfeón Donostiarra (José Antonio Sainz Alfaro, director) i solistes. Dir.: Karl-Heinz Steffens. Obres de Mozart i Beethoven. L’AUDITORI. 18 DE NOVEMBRE DE 2019.
Ibercamera aquesta temporada ha fet la seva contribució a l’Any Beethoven oferint-ne la Simfonia núm. 9, op. 125. Com que a l’anterior va satisfer, la direcció de l’exsolista de clarinet de la Filharmònica de Berlín Karl-Heinz Steffens en la Simfonia núm. 4 amb la Philharmonia de Londres, li han confiat la direcció de l’esdeveniment d’enguany. En aquest cas al capdavant de l’Orquestra de la Òpera de Praga, de la qual recentment ha estat anomenat director titular.
El propòsit va començar bé, amb una interpretació elegant del Concert per a clarinet, KV 622 de Wolfgang Amadeus Mozart i amb el mateix Steffens com a solista i director. Amb uns violins transparents i un bon gust sense cap histrionisme –el seu passat com a músic d’orquestra l’afavoria–, Steffens va oferir-nos una obra que, composta mentre Mozart escrivia el Requiem, revelava la capacitat del compositor per oferir registres tan diferents en un mateix període.
En la Novena va semblar que, en conjunt, era una obra fora del repertori habitual d’aquesta orquestra, que semblava tenir una certa dificultat per destriar la complexitat de molts moments i el director apostava per ressaltar-ne el fil melòdic, que indubtablement existeix, com a eina per recórrer el camí interpretatiu. Tot i així, ja en plena col·laboració vocal amb l’orfeó, en els moments de distensió, quan actua l’orquestra sola, van exhibir un diàleg molt matisat, ple de bons detalls. L’Orfeón Donostiarra era, en volum, amb els seus cent components, la part forta dels dos conjunts. Els solistes van fer el que tristament és habitual, que és una mena de competència vocal en els fragments conjunts enmig d’un cor potent. En directe, només recordo una Novena dirigida per Lawrence Foster, el maig del 2000, més aviat discreta però en la qual el director va treballar especialment amb els quatre solistes, en aquell cas Anne Schwanewilms, Raquel Pierotti, Joan Cabero i Michael Volle, que van assolir un bon resultat de conjunt. En la que comentem avui va destacar el tenor Alês Briscein en el seu solo “Froh, wie seine Sonnen…”.
Va faltar sovint aquella sensació de joia popular que es pot trobar en tants moments de l’obra. Com se sap, una adaptació orquestral feta per Von Karajan d’aquesta “Oda a l’alegria” es va triar com a himne de la Unió Europea. Si s’escollís com a oficial la versió d’ahir, en comptes de ser brandada com una incitació a la germanor, podria ser –de tan contundent– entesa per les nacions de fora de la Unió com una amenaça.
