FESTIVAL DE PASQUA DE CERVERA. Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida. Alfons Reverté, director. Obres de Carnicer, Pahissa, Casals i Oltra. PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE CERVERA. 1 D’ABRIL DE 2023.
Amb el programa “Música i exili” s’obria oficialment el 13è Festival de Pasqua de Cervera, un concert en què l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida (OJC) prenia la paraula per recordar l’exili sofert per molts músics catalans durant els segles XIX i XX, sovint per qüestions polítiques i d’ideals. I tres d’aquests van ser protagonistes del concert.
Gioachino Rossini havia estrenat a Barcelona la seva òpera Elisabetta, regina d’Inghilterra poc abans de presentar el 1818 Il barbiere di Siviglia. Com que el compositor utilitzava la mateixa obertura per a ambdues dues òperes, Ramon Carnicer –nascut a Tàrrega el 1789– va creure que seria millor escriure’n una de nova per no reiterar-se i es va brindar a fer-ho ell mateix. El resultat fou tan sorprenent que el mateix compositor italià n’elogià el resultat.
El concert de l’OJC ens permeté escoltar el coneixement que tenia Carnicer de l’obra de Rossini, amb un clar estil italianitzant i escrivint una composició enèrgica, extravertida i alegre, al costat d’un bon domini de l’orquestració –amb uns solos de trompa difícils. Després d’una lenta introducció, Alfons Reverté desgranà el material temàtic i aprofità per subratllar els passatges melòdics amb una interpretació ben estructurada.
Malgrat que el nom Jaume Pahissa no ens és gaire familiar, fou una persona important en el marc musical de la seva època. Freqüentava els principals indrets on s’impulsava el moviment modernista i va ser amic de grans prohoms, com Pau Casals. Segurament el seu tarannà discret, així com el fet d’emigrar a l’Argentina i no tornar a Catalunya ha afavorit que la seva obra no hagi tingut gaire repercussió. La Suite intertonal va ser estrenada l’any 1926 dirigida per ell mateix al capdavant de l’Orquestra Pau Casals. Es tracta d’una obra audaç i escrita en un sistema propi, l’anomenat “sistema intertonal” o de la “dissonància pura”. El fet que Pahissa estigués atent als moviments de l’avantguarda musical europea el va orientar cap a una estètica més experimental, en què el cromatisme, la dissonància i l’amplificació harmònica foren alguns dels seus trets característics. Es tracta d’una música punyent, per moments aspra i que, de ben segur, va impactar en la primera audició pel seu to avantguardista. A més, cal pensar en l’enorme valor musicològic quan fou escrita, essent a més, el compositor, coetani de Schönberg.
Ja al “Preludi”, escrit per a corda sola, podem sentir aquest sistema, abans de passar a un “Andante agitato”, del qual l’OJC feu una interpretació més carregada de transcendència. Com a contraposició, l’“Intermezzo”, escrit en el sistema harmònic tradicional, fou un bàlsam consonant i Alfons Reverté en remarcà la bella melodia acompanyada d’una acolorida harmonia de tímbrica seductora. Clogué la Suite una “Marcia funebre” de gran força i moments de grandiositat. L’OJC en feu una lectura en què la melodia sempre present estigué impregnada per aquesta dissonància imperant, tot i cercant també el refinament en un “Andante” de cuidades dinàmiques.
Una jovial interpretació de la sardana Sant Martí del Canigó –escrita el 1943 per Pau Casals al seu exili a Prada de Conflent– evidencià el to festiu d’aquesta obra, tot i que també sorgí un punt de recança, segurament pel fet d’estar escrita a l’exili i lluny de la seva terra.
Va cloure el concert la Simfonia esparsa, escrita per Manuel Oltra l’any 1989 i que no fou estrenada fins al 2002 per l’Orquestra Ciutat de Barcelona. Parlar d’aquest compositor és sinònim de música ben escrita i estructurada, i alhora d’un dels compositors més prolífics i un dels grans pedagogs del país. La Simfonia pren el nom “esparsa” pel significat d’aquest mot –“únic”–, ja que el compositor només va escriure una simfonia.
I malgrat que Manuel Oltra s’associa sovint al món de la cobla, podem veure’n la versatilitat amb aquesta obra simfònica. El compositor es mostra coneixedor de les noves tendències imperants en aquell moment i presenta una obra on aparentment conviuen tradició i modernitat, ja que, d’entrada, exposa la sèrie de dotze notes “cromàtiques” a les cordes, tot i que de forma melòdica. Però certament, Oltra defuig l’escriptura atonal, que no li és pròpia, per endinsar-se en un llenguatge neoclàssic, alhora que desglossa i esprem els motius temàtics, tant rítmics com melòdics, sota una rica base harmònica. Imbuït en un ambient de certa expectació, l’“Andantino-Allegro” va evolucionant cap a moments d’encant i serenor. La “Passacaglia” sembla deutora de la primera frase de l’“Andantino” inicial, però la música es mou en un ambient molt diferent, tot mostrant-se per moments tan descriptiva com dramàtica. I enllaça amb un tercer moviment alegre i amb una rítmica propera a la tarantel·la. I així, es mostra capaç de seduir-nos amb un lirisme que en alguns moments agafa un to de confidència i per la proximitat al món popular, un element que li era ben proper. L’OJC refermà la seva voluntat de tornar a la vida un ampli llegat desconegut mostrant la línia de continuïtat amb el passat que Oltra sempre exhibí, amb claredat expositiva i un bon treball tímbric, en un concert que esdevingué un mosaic modernista sonor i en el qual l’OJC agafà el paper d’orquestra nacional en la recuperació d’obres del nostre patrimoni.
Perquè, malgrat la feinada que hi ha al nostre país en la recuperació històrica, tal com va dir el seu director, Jordi Armengol, “és difícil valorar el nostre patrimoni musical si no el coneixem”. Llarga vida a festivals amb aquesta clara idiosincràsia.
Imatge destacada: (c) Jordi Prat.
