TEMPORADA AUDITORI ENRIC GRANADOS. Mendelssohn amb divuit anys. Quartet Teixidor (Joan Espina i Joan Marsol, violins; Jordi Armengol, viola, i Xavier Roig, violoncel). Obres de: J. Teixidor, R. Andreu i F. Mendelssohn. AUDITORI ENRIC GRANADOS (LLEIDA). 3 DE MARÇ DE 2023.
El gènere del quartet de corda, amb el pare Haydn com a referent, és un dels més importants de la música de cambra. I Espanya no va estar al marge d’aquest auge gràcies al fet que Boccherini va viure i treballar a Madrid. De fet, no fou aquest l’únic compositor que escriví quartets al país. Cal recordar Brunetti –també italià però que treballà a Espanya–, Enrique Ataide, Manuel Canales, José María Reynoso o Josep Teixidor, entre d’altres.
Aquest darrer, que també dona nom a la formació lleidatana, nasqué a Seròs el 1752. Fou compositor, organista, teòric i historiador de la música espanyola. Després d’uns primers anys a Lleida es traslladà a Madrid, on estudià i tingué relació amb el pare Antoni Soler. Fou mestre a Lleida i posteriorment treballà a Las Descalzas Reales de Madrid i a la Capilla Real. I malgrat tenir un catàleg d’obres amb diverses misses, obres teòriques, i sis quartets de corda, es tracta d’un dels compositors catalans més desconeguts del segle XVIII.
El seu Quartet núm. 5, en Sol major mostra l’herència de les obres de Haydn i Boccherini amb un cànon clàssic sempre present i un estil cantabile. Segurament el fet de viure a Madrid va fer que conegués aquesta música. L’obertura de l’“Allegro” s’oferí amb una textura ben clara i amb un Joan Espina de bell timbre en aquest estil galant, fet que li permeté desgranar les llargues línies melòdiques amb naturalitat. El típic acompanyament de corxeres en les veus més greus incidí a trobar la direccionalitat del moviment. Un auster “Largo”, tan cantabile com expressiu, precedí un dansaire i alegre “Minuet” i un degustat “Finale”.
El Quartet Teixidor en feu una lectura imbuïda d’elegància, gràcia i delicadesa, tot reforçant les línies melòdiques, amb un bon cantabile, així com un punt d’intensitat amb una àmplia riquesa de registres. Fou la primera vegada que qui us escriu escoltà la formació amb la incorporació de Joan Espina com a primer violí del Quartet i després d’escoltar-los hem de dir que ha estat una gran decisió.
Continuant el programa, que pretenia apropar-nos i fer-nos conèixer la música d’autors lleidatans per contribuir a difondre un repertori que no és prou valorat al costat d’obres universals, poguérem escoltar un altra obra d’un lleidatà. El Quatuor de Ramon Andreu, escrit el 1998 amb llenguatge politonal, està format per tres moviments breus dins de les estructures formals clàssiques, amb un mateix tema que va apareixent al llarg de l’obra. El “Preludi” està escrit en una forma tripartida reexpositiva, dins d’un acompanyament homofònic format per un motiu repetitiu amb desplaçament rítmic que serveix de fons per a la melodia expressiva en el registre agut del violoncel combinat amb la viola. Hi contrasta una part central més dinàmica tractada de manera contrapuntística abans de conduir a una reexposició del primer tema. La “Fuga” està escrita a quatre veus i en aire grave, amb un llenguatge dissonant i on curiosament la resposta es mostra a la quarta augmentada. El “Rondó”, estructurat a la manera clàssica, comença amb una tornada –que és el mateix tema esmentat al principi però invertit– caracteritzada per un acompanyament al violoncel format per quintes i segones menors sobre el qual es crea una melodia caracteritzada per un motiu iàmbic. Les estrofes es caracteritzen per tenir un aire lent i estan tractades en textura contrapuntística i imitativa.
L’obra, que va merèixer el Premi Mompou l’any 2000, va tenir una lectura plena d’expressivitat i convicció de la formació lleidatana.
I ja a la segona part arribàrem al plat fort, el Quartet de corda op. 13 que Mendelssohn havia escrit quan tenia tan sols divuit anys, malgrat que abans ja havia presentat el seu Octet. Segurament afectat per la mort de Beethoven –l’obra va ser escrita uns mesos després de la mort d’aquest–, hi trobem un interès a assimilar l’estil de les darreres obres del geni de Bonn. Mendelssohn agafa com a base generadora de l’obra el lied Ist es wahr? que comença a l’inici de l’“Adagio”. Els Teixidor van desgranar-lo detalladament abans de passar a un “Allegro vivace” àgil i passional que per moments podia cercar encara més transparència. I després de la dolça melodia inicial del segon temps, arribaren a un gran punt d’intensitat en la part central de l’“Adagio” –potser inspirat en la “Cavatina” del Quartet op. 130 beethovenià–, amb una fuga ben delineada, textures clares, bon cantabile, amplitud de so i intensa expressivitat. La sonoritat clara i transparent, l’elegància i el lirisme marcaren l’“Intermezzo” –tot i una ràpida secció on no sempre les línies foren prou nítides– i abans de l’inici furiós i dramàtic “Presto” ple d’intensitat.
Sens dubte, un bon concert del Quartet Teixidor amb una proposta tan creativa com interessant.
