‘LA BOTTEGA D’OPERA’ DE L’ESMUC. Aleksandra Gladysheva (Costanza), Maria Isidoro (Lisetta), Maria Amaral (Rosaura), Enrique Padilla (Rusignolo), Xavier Casademont (Pandolfo), Alejandro López (Cleante), Robin Sansen (Lucindo), Oriol Quintana (Trastullo). Viviana Salisi, clavicèmbal. Orquestra de l’ESMUC. Marzio Conti, director musical. Sílvia Bel, presentadora i direcció d’escena. Baguer: “Obertura” de La principessa filosofa. Portugal: acte segon d’I due gobbi. FOYER DEL LICEU. 30 D’ABRIL DE 2021.
El Foyer del Gran Teatre del Liceu va acollir la segona de les tres funcions que la setmana passada va oferir el projecte La Bottega d’Opera, en el marc de la recuperació patrimonial de repertori que s’ha organitzat des del taller de cant de l’ESMUC –dirigit per la mezzosoprano Mireia Pintó i amb el suport de la soprano Enedina Lloris. I que, a més, ha aconseguit la implicació del Teatre de La Rambla. Hem hagut d’esperar a entrar de ple al segle XXI perquè el Gran Teatre fomentés projectes com aquest, indestriable –almenys en teoria– de tot centre musical que pretengui jugar a les divisions d’honor de la cultura. Una tasca que, recordem-ho, pertoca a les institucions acadèmiques del país dur a terme i que les entitats musicals i teatres han de programar, tot normalitzant esdeveniments com aquest. Falta, però, com de costum, que les administracions i els departaments polítics corresponents hi aportin els recursos necessaris. Especialment, els econòmics. Això, és clar, si es vol deixar de ser el petit país que som –per molt nostrat que ens el sentim.
Aquesta producció operística ha estat fruit d’una rocambolesca història de recerca, amb gir historiogràfic inclòs, com detallava el musicòleg Oriol Pérez Treviño, amb la loquacitat que el caracteritza, en la presentació prèvia i en el substanciós article que signava al programa de mà. La iniciativa partia del rescat de l’“Obertura” de l’òpera La principessa filosofa (1797) de Carles Baguer (1768-1808) aparellada a l’acte segon d’aquesta, a partir de les fonts documentals de l’arxiu de Montserrat. Gràcies a la seva recerca i a la del també musicòleg Lluís Bertran, es va descobrir que, en realitat, les partitures d’aquest segon acte corresponien a La confusione della somiglianza, o siano I due gobbi (1793) del compositor portuguès Marcos de Portugal (1762-1830). Una òpera que, com la de Baguer, es va representar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona la darrera dècada del segle XVIII. Per tant, l’equívoc en l’atribució responia a una mala classificació arxivística.
La de Portugal és una comèdia d’embolics a la manera de sitcom divuitesca alla napolitana amb els trets característics d’aquesta tipologia operística, identificables per exemple en l’enllaç de diversos números musicals en la construcció del final d’acte –que en argot de l’època se’n deia “escena de la carxofa”–, seguint l’escola de la qual tant va aprendre Mozart, sobretot en l’estructura dels finals d’acte de les seves òperes de maduresa i, en concret, de l’oblidadíssim tàndem Galuppi-Goldoni. L’obra es basteix sobre els típics intercanvis i jocs de miralls d’identitats, disfresses, confrontació amb l’alteritat, traïcions i pactes circumstancials del gènere; i també conté un exemple de música escènica al trio “Che bel diletto”, acompanyat per la guitarra d’Àngel Arévalo a la manera de serenata. Igualment inclou altres topos freqüents a l’època, com el cant sentimental i d’estil sensible en algunes intervencions de, per exemple, l’exòtica zíngara Costanza, interpretada per la soprano lírica lleugera Aleksandra Gladysheva, que va demostrar domini de la coloratura i del registre agut, sense estridències i amb notable refinament.
D’altra banda, també l’“Obertura” de Baguer participa estilísticament de les credencials preeminents en el gènere buffo italià, que destaca pel tremp rítmic i melodies ben definides en una obra poliseccional i amarada de l’empremta vienesa en l’ús de les fustes i el sentit del color. Sota la direcció de Marzio Conti, la trentena de joves músics de l’Orquestra de l’ESMUC la van reestrenar a partir de l’orquestració de Robin Sansen, que també va assumir el rol tenoril de Lucindo. Vocalment, va tenir el seu número de lluïment a l’escena novena, amb l’ària “Ti sposerò mia cara”, que canta simultàniament a les seves pretendents.
Prèviament, l’actriu i directora d’escena del muntatge, Sílvia Bel, havia resumit l’argument del primer acte per contextualitzar els personatges en aquesta representació semiescenificada i amb vestuari teatral, en què també va sobresortir el baix-baríton Enrique Padilla (Rusignolo). En particular, a la llarga escena desena que inclou l’ària “A chi piace”, on va exhibir adequació canora, fusta teatral i vis còmica –ja present en la seva actitud, des de l’inici de la funció, fins i tot, quan no li pertocava cantar. La peça, per cert, és una petita obra mestra que demana una versatilitat de caràcter i expressions amb diversos canvis de registre i actitud escènica afrontades en un suposat estat d’embriaguesa. Singlot inclòs.
Igualment convincents i molt dignes van ser: l’altre baix buffo Xavier Casademont (Pandolfo) –forjat al planter de l’Òpera de Sabadell–, Maria Isidoro (Lisetta), Maria Amaral (Rosaura), Alejandro López (Cleante) i Oriol Quintana (Trastullo), que completaven l’equilibrat repartiment d’un projecte pedagògic i professionalitzador que comparteix línies d’acció comunes –salvant les distàncies de trajectòria i logística– amb l’Escola d’Òpera de la temporada operística de Sabadell i amb la temporada dels Amics de l’Òpera de Sarrià. Benvinguda, doncs, i enhorabona.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
