JOHN WILLIAMS, PER SEMPRE. Orquestra Simfònica del Vallès. Gloria Cheng, piano. Marc Timón, direcció. Obres de J. Williams i M. Timón. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE JUNY DE 2021.
En un d’aquells caps de setmana frenètics a l’agenda de la Simfònica del Vallès, l’orquestra va actuar amb dos programes diferents. Si diumenge 20 visitava els Hostalets de Pierola amb un monogràfic Beethoven dirigit pel seu titular, Xavier Puig, divendres i dissabte havia ofert un programa en col·laboració amb l’Escolania de Montserrat a la catedral de Sant Joan de Perpinyà i a la basílica de Montserrat en el marc del Festival Internacional Orgue de Montserrat. Aquest mateix programa es podrà escoltar també dilluns 28 de juny al Palau de la Música.
Enmig d’aquesta petita gira, els músics vallesans van actuar al Palau dilluns 21, Dia Internacional de la Música, amb el programa dedicat a les bandes sonores de films del nord-americà John Williams i composicions, també per a l’audiovisual, del català Marc Timón. Aprofitant la seva residència artística al Palau de la Música aquesta temporada i la propera, Timón va dirigir l’orquestra en un homenatge al veterà Williams que va incloure dues estrenes mundials i una d’europea. D’una banda, el “Preludi” del díptic Preludi i Scherzo per a piano i orquestra (2014 i 2021) de Williams s’oferia per primera vegada a nivell mundial, mentre que l’“Scherzo” ho feia en l’àmbit europeu, gràcies a la participació de Gloria Cheng, que, a banda de ser una pedagoga molt reconeguda a l’Amèrica del Nord, és la pianista fetitxe del compositor com testimonien diversos enregistraments i interpretacions de la seva obra.
Si el “Preludi” destacava per una pulsació lenta damunt la qual es bastia un motiu que s’entrecreuava entre el solista i la secció de corda (els vents hi intervenen poc) en un joc de textures molt auster i essencialista, l’“Scherzo” es nodria del planter orquestral al complet i a un tempo més àgil destacant per efectes com esclats recollits per glissandi, algun clúster i unes pautes rítmiques que atorgaven motricitat i força. Ambdues peces comparteixen estètica contrastant en caràcter a partir d’un llenguatge contemporani no agressiu, llibertat harmònica, tensió rítmica i sentit del color en aquesta obra que pertany al catàleg no destinat a la indústria de Hollywood. Cheng va interpretar-la amb una gran cura tímbrica bastida sobre un fraseig de la cèl·lula que la presentava amb un toc esmorteït, tot buscant una cantabilitat gens fàcil per la distància intervàlica que la caracteritza i manllevant-ne la possible agressivitat. Alhora va abordar amb seguretat les parts més virtuosístiques i amb un gran sentit rítmic extraient un so pulcre i ric.
La segona estrena mundial, The beacon, tribute to John Williams (2021) de Marc Timón, seguia la petja del cinema d’aventures, fantàstic i èpic a partir d’un inici que sembla un perpetuum mobile ràpidament truncat per una melodia cantable sotmesa a diverses variants i reaparicions, en seccions contrastants, força jocs de contrapunt i una gran exposició a càrrec de tota l’orquestra seguint de molt a prop l’estil de Williams. Amb aquesta obra, Timón culminava molt més que un somni, una realitat difícilment imaginada: dirigir obra d’un compositor que admira sense reserves, estrenar mundialment una obra seva i dedicar-li una obra pròpia.
Prèviament, el compositor empordanès havia dirigit una selecció de tres de les seves obres: una tria d’episodis del ballet Witches (2009), del film d’animació sobre la història d’un mag, The little wizard (2013), i de Coliseum (2014). En les dues primeres obres, s’hi trobaven alguns topos de la tradició occidental basats en el desenvolupament de la melodia i la progressió harmònica: des de l’estil sentimental al pastoral passant per números de batalla presentant un tema principal transformat en vals, molt dinamisme i encís melòdic, sovint repartit en dues melodies (una de principal i una a manera de contramelodia o bé seqüenciada rítmicament). En canvi, a Coliseum, escrita per a un xou en directe que recreava els jocs romans, s’hi respira l’alè de Miklós Rósza i Alfred Newman, molt potenciat per la força rítmica. Particularment a “Honor and victory”, clarament imbuïda del Mart de Holst.
La resta del concert va ser un festival per al públic que omplia el Palau de la Música i que va vibrar amb els finals en fortíssim i les sonoritats aclaparadores d’una Simfònica del Vallès nodridíssima, de so rutilant i expansiva en un repertori molt més exigent del que sembla en primera instància, atès el detallisme, la compensació de balanços, els canvis de trama textural i els jocs rítmics de pàgines com les referides. I, també, les de Harry Potter, Jurassik Park, ET, La llista de Schindler (cal destacar la concertino Marta Cardona al solo de violí) i, és clar, Star Wars. Una OSV que, no ho oblidem, la darrera dècada ha estat pionera a casa nostra en la normalització de la interpretació de bandes sonores de pel·lícules com a programa de concert, tant en concerts simfònics com en produccions específiques i pròpies, com “Els immortals del cinema” i “De pel·lícula!”.
En aquest sentit, tant la formació vallesana com el Palau van encertar i van registrar una data significativa a l’almanac musical català per la potència de les personalitats artístiques implícites: la de Marc Timón, com a valor emergent cridat a ser un referent en aquest camp, i el de John Williams, per ser una de les darreres estrenes en vida de qui, sens dubte, és una icona absoluta de la història de la música del segle XX i, en particular, de la música per al cinema revifada per ell mateix a partir de la dècada dels setanta en la seva vessant simfònica. Poques sales i orquestres del món poden afirmar haver ofert una estrena de la seva música no cinematogràfica. Recordin aquest concert perquè d’aquí a uns anys se’n parlarà en algun llibre sobre música.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
