David Puertas Esteve: Las rutas de la música clásica. Guía para melómanos viajeros
Ma Non Troppo, Barcelona, 2022
Després d’algunes incursions francament decebedores, com ara Otra historia de la ópera de Fernando Saez Aldana, el segell barceloní Redbook l’ha encertada amb la seva darrera novetat bibliogràfica. En aquesta ocasió, l’aportació del professor, divulgador i musicòleg David Puertas Esteve (Barcelona, 1969) presenta un itinerari per diverses ciutats repartides en catorze capítols que en repassen alguns dels vincles i fets musicals particulars. Totes són europees, excepte Nova York i Buenos Aires. D’aquesta manera l’autor entreteixeix una guia centrada en el vector geogràfic amb els principals esdeveniments, personatges i obres vinculades a aquests indrets. Fins a cert punt, elabora una història de la música sui generis a partir d’aspectes secundaris, tangencials i pinzellades sobre qüestions socials, històriques i econòmiques, ja que il·lustra tots els períodes dels últims segles; així com sales de concerts, teatres, invents o la resta de disciplines artístiques en un poti-poti curull d’anècdotes, curiositats i dades puntualment salpebrades d’enginy o l’actualitat no musical, com la dels “tifosi” de La Scala (pàg. 104). En els detalls concrets, per exemple, s’agraeixen els incisos sobre la música a Barcelona amb referències a Joan Manén, el Palau Güell i l’orgue de Gaudí, l’estada de Schönberg i una sardana de Gerhard; i particularment, un esment del Contrapunctum Lucis (2012) de Xavier Pagès-Corella, un dels grans compositors catalans del nostre present. I també de compositors infreqüents en propostes editorials d’aquest caire, com Stradella, Brunetti, Martín i Soler.
El ganxo principal d’aquestes rutes rau en un plantejament creatiu i un sa esperit sintètic, a partir de petites historietes presentades en epígrafs i subdividides en apartats de perfil pseudoperiodístic que funcionen per l’experiència i amplis coneixements que destil·len. I no només ho fan des d’una sòlida formació cultural i humanista, sinó també traspuant aquella passió de qui se sap reinventar i trobar les dosis d’amenitat, imprevisibilitat i varietat; sense banalitzar-se i servint-se d’una redacció planera, expositiva i allunyada de girs retòrics o incursions pedants. En aquest sentit, Puertas Esteve segueix un dels models que han modernitzat la fisonomia d’aquest tipus de publicacions de consum durant la darrera dècada, tot reconvertint el model comercial i divulgatiu “per a dummies” durant els darrers anys. Perquè és cert que, en general, no aporta res que no s’hagi escrit abans –fins i tot en l’estil de la distribució temàtica–, però condensa suficientment molts focus temàtics que el converteixen en una eina fèrtil que ofereix una lectura entretinguda per a melòmans i el públic en general.
En resum, es tracta d’un d’aquells “llibres de quiosc” tant del gust de Ma Non Troppo en què l’amplíssim bagatge d’erudició que aporta l’autor sap vestir-se amb robes d’accessibilitat dissimulant-ne l’essència. A més, el considerable nombre d’audicions enllaçades en codis QR –també indexades en una llista final– suposen un estímul que n’arrodoneix la utilitat, tot i la lamentable maquetació i el disseny gràfic: una caixa de text massa gran, amb poc marge respecte dels límits de la pàgina que rebaixen l’atractiu visual que aporten les vinyetes d’informació complementària i les il·lustracions. Una de les quals, per cert, equivocada, ja que el retrat de la pàgina 16 no correspon a Johann Strauss fill, sinó al pare. Peccata minuta: l’únic retret significatiu és que un llibre com aquest no s’hagi editat (també) en català.
Imatge destacada: (c) Foix Coll.
