TEMPORADA JOVENTUTS MUSICALS DE SABADELL. Orquestra Filharmònica del Mediterrani. Anna Farrés, soprano. Marta Valero, mezzosoprano. Pau Camero, baríton. Jordi Boixaderas, narrador. Dir.: Joan Manau. Obres de Serra: Suite de danses tradicionals catalanes i Manau: Pedraforca. TEATRE PRINCIPAL DE SABADELL. 14 DE FEBRER DE 2020.
D’un temps ençà es perceben aires d’expansió de repertoris i variació de formats en els concerts de la temporada de cambra de la ciutat, organitzada per Joventuts Musicals de Sabadell. Al muntatge de La voix humane de Poulenc (desembre) i els homenatges a La Colla de Sabadell (novembre) i Brossa (gener), se sumarà l’inici del cicle Música al Saló entre els mèrits d’aquesta temporada. Es tracta d’una iniciativa que pretén aprofitar aquest espai del Teatre Principal de Sabadell ocupant-lo com un espai obert que facilita als joves intèrprets un contacte més directe amb el públic, també amb una tertúlia i diàleg entre assistents i músics. La distància de l’escenari es redueix i el públic s’asseu al voltant de taules disposades per escoltar un repertori atrevit i força allunyat del cànon que, en la inauguració, va convocar el jove acordionista eslovac Rast’o Jurčík. I és que l’acordió s’ha revalorat com a solista de concert durant els darrers seixanta anys i avui dia és manté com un instrument associat a l’avantguarda. Ho confirmaven les possibilitats tècniques i expressives d’obres com la Sonata núm. 2, “Dead on Time” de Paavo Korpijaakko i l’Esercizi de Lothar Klein que Jurčík va defensar amb un estil molt polit (atacs i tímbrica), basat en una tècnica que sap donar continuïtat a la línia principal i amb un gran control del so (magnífics els trèmolos). Sens dubte, està cridat a ser un referent.
En una altra fita significativa per a l’entitat i davant d’una platea plena –alcaldessa de la ciutat inclosa–, Joventuts Musicals de Sabadell va recuperar la Suite de danses tradicionals catalanes de Joaquim Serra, una obra que no s’havia interpretat des de l’estrena, l’any 1950. Sisplau, que passi per l’estudi d’enregistrament i torni al calaix unes quantes dècades més. Sobretot si en concert no se n’escurça el nombre de repeticions temàtiques escassament variades (en textura i tractament melòdic, tímbric i harmònic) dels vuit balls; i més si els tempi tendeixen a la lentitud amb què Joan Manau les va dirigir des del piano, en l’arranjament per a orquestra de cordes i piano del propi compositor. Descontextualitzats de la seva funció com a matriu rítmica per a esbarts, alguns balls com “La gala” i “La moixeranga” induïen a creure en una mena de trastorn obsessiu compulsiu musical; estèticament, per cert, més deutor del segle XVIII que d’una suposada catalanitat.
A la segona part el mateix Manau va estrenar la seva cantata Pedraforca, sobre text en divuit estrofes de l’artista i poeta sabadellenc Jordi Roca i Tubau. Es tracta d’una partitura irregular, amb solucions d’un cert amateurisme, massa episòdica i que no assoleix un convincent sentit dramatúrgic, com a epopeia emmirallada en els recursos literaris i la imatgeria de les gestes de l’antiguitat grega. Els inexplicables arpegiats descaradament imitadors de solucions belcantistes i l’abrupta i inesperada coda van ser exemples obvis de desencert. No obstant això, l’obra presenta passatges de bellesa i idees ben trobades, com la combinació de corda i quatre tenores. Vocalment juga amb la recitació, melodies cantables, i una mena d’sprachgesang –incòmode i poc intel·ligible– al cant I, “En aquestes superbes valls”. L’inici suggereix allò amorf i obscur combinant jocs de dissonàncies, tritons i cromatismes en una harmonia tradicional enrarida que evoluciona cap a la claredat tonal (harmonies senzilles i estàtiques en mode major), lirisme, algunes figures rítmiques obstinades, ecos de vals (cant VI) i incorpora tocs pastorals i bucòlics a partir de “Mes quan l’agost” (cant XII). Cal destacar l’actuació de l’Orquestra Filharmònica del Mediterrani, l’excel·lent narració de l’actor i doblador Jordi Boixaderas i els tres cantants. Pau Camero va assumir el rol a última hora substituint el baríton inicialment previst: de veu imponent però tècnica deficient, si la progressió acaba essent l’adequada, en sorgirà un intèrpret amb futur, intens, de veu fosca i retrunyidora. Anna Farrés va defensar-se en els passatges més aguts i emotius, mentre que la mezzosoprano Marta Valero va demostrar l’adequació estilística que la caracteritza i la justifica regularment en aquest cicle sabadellenc.
