CAMERATA DE MÚSICA CATALANA. Obres de Txaikovski i Garreta. Jofre Bardolet, director musical. SALA ALÍCIA DE LARROCHA (L’AUDITORI-ESMUC). 26 DE FEBRER DE 2022.
La Sala Alícia de Larrocha de l’Auditori de Barcelona i l’endemà l’Atlàntida de Vic van acollir amb entusiasme el debut de la Camerata de Música Catalana, formada per una quinzena de primers violins, tres violes, quatre violoncels i dos contrabaixos sorgits del planter de l’ESMUC i dirigits pel també compositor Jofre Bardolet (Vic, 1999). Sense programa de mà i deixant l’espectador sense moltes dades concretes sobre el que anava a presenciar (no tant per les composicions), val a dir que amb la música n’hi va haver prou.
Deixeble de Salvador Brotons i estudiant també de l’ESMUC, el jove director osonenc va transmetre una seguretat fefaent en si mateix i en el que cerca: partitures estudiadíssimes que van assolir relleus amb energia, sentit en la construcció i en la forma, així com atreviments puntuals provant d’estirar arcs i tensions melòdiques i harmòniques que apunten a una tendència propensa a les sonoritats romàntiques, amb volada lírica i sosteniment en els períodes acumulatius i els crescendi. Amb un gest clarament deutor del seu mestre en el moviment (la plenitud de so amb l’envergadura de braços oberts, i la seva alçada, amb el joc de canell), Bardolet marca combinant un punt alt i molt indicatiu de la batuda amb un de més central. I, sovint, aquest darrer a partir del colze, especialment als metres ternaris. En tots, però, deixa clar l’accent de la pulsació amb el característic cop d’aire marcat molt efectiu en la conducció rítmica, mentre que no abusa del braç esquerre, que amb el temps enriquirà, especialment en la suggestió expressiva. Igualment ho farà en l’aprofundiment en climes de més intimisme, la llavor dels quals hi és latent camí de la maduració. Bardolet té fusta, coneixement, determinació i resistència.
D’aquesta manera i amb entusiasme els joves músics van oferir una lectura sensacional, immersiva i molt ben treballada de la Serenata, op. 48 de Txaikovski, culminada per un darrer moviment intens, ben ajustat als canvis de ritme, sense esterilitat en les repeticions formals i a la qual només va mancar polir dos aspectes: alguns passatges tímbrics i altres d’agombolament de la pulsació (desenvolupament del primer moviment i vals), i una sonoritat predominant dels violins en textures homofòniques (més per amplitud que per excés decibèlic). Res significatiu, com van corroborar a les monumentals Impressions simfòniques de Garreta: ben travades en el contrast d’idees, ritmes i colors d’aquesta composició densa harmònicament i complexa agògicament, que remet tant al món sardanístic i la mediterraneïtat (terme tan ambigu per referir-se a la música) com al romanticisme centreeuropeu.
En resum, una nova mostra de l’alt nivell tècnic dels músics formats a casa nostra (tot i que no exclusivament), encimbellat pel Cant dels ocells, depurat en manierismes –excepte el potenciat ús del vibrato en el violoncel solista. Si més enllà de la intensitat, Bardolet també ha heretat del seu mestre el convenciment en la defensa de la música catalana, només cal donar-li les oportunitats. Encara que, com en altres casos, no es pot obviar el sempitern dubte que ens confronta davant la incertesa de quin recorregut i estabilitat pot tenir aquesta agrupació que pretén posar en valor la música catalana al costat del repertori internacional. Quelcom que altres orquestres recentment fundades i rebatejades, de pressupostos públics i privats molt elevats, no fan.
