MÚSICA ANTIGA A L’AUDITORI. Concerto Köln. Valer Sabadus, contratenor. Midori Seiler, concertino i direcció. Obres de N. Conforto, J. A. Hasse, J. Blasco de Nebra, G. Giacomelli, J. Marcolini, N. Porpora i R. Broschi. L’AUDITORI. 31 DE MARÇ DE 2016.
Per Robert Benito
De vegades la publicitat d’un concert ens pot enganyar, en el millor dels casos, i decebre en el pitjor. I això ha passat en certa mesura amb el concert anunciat per L’Auditori com el concert de debut de Valer Sabadus, contratenor romanès educat a Alemanya. En veure el programa, ens va sorprendre comprovar la seva escassa participació, tant en temps com en intervencions. Després de nou intervencions d’orquestra sola en la primera part, el cantant va interpretar dues àries darrere d’un faristol. En la segona part, la cosa no va millorar gaire, ja que després de dues obertures i un minuet i una suite de sis danses, novament va reaparèixer el cantant per interpretar –novament darrere el faristol– dues àries més.
Desconeixem el motiu de tan poca roba per a tanta posada de luxe, però evidentment jo no havia vist mai un programa tan escàs d’intervencions en un concert de debut d’un cantant solista. Això va fer inclinar la balança de l’atenció i, dissortadament, també de la qualitat a favor de la formació orquestral per sobre de la del cantant que es presentava.
Celebrar el trentè aniversari d’una formació dedicada a la música antiga amb criteris històrics és una proesa, però encara ho és més quan conserva la qualitat i la frescor d’aquest Concerto Köln que en diverses ocasions havíem pogut escoltar al Palau de la Música Catalana. Observar la seva agenda de compromisos seria l’enveja de qualsevol formació o orquestra de cambra, ja que abasta fins a final de l’any vinent amb diversos concerts al mes, i participant en grans festivals, produccions operístiques, etc. El secret d’un volum semblant de contractes es va poder constatar a L’Auditori: un programa variat, diferent del més fressat i tradicional, respectuós amb la tradició musical del país on tocaven i d’una qualitat d’execució sense màcula, amb un entusiasme envejable.
El programa girava al voltant de la figura del castrat Farinelli i de les obres per a ell escrites o dels compositors que van tenir-hi algun tipus de relació o bé amb la cort espanyola on va viure el cantant d’Àndria. El concert es va obrir amb el “Minuet” i “Fandango” de L’Endimione, òpera del napolità Nicola Conforto, compositor d’òpera de la cort d’Espanya i posteriorment mestre de capella d’aquesta; obra d’aire alegre i ple de vivacitat, enriquida per les dues guitarres barroques en primer pla.
Fent honor al seu origen germànic, l’obra següent interpretada per aquesta agrupació amb seu a Colònia va ser la Simfonia en Sol menor de Hasse, compositor deixeble de Porpora i de qui Farinelli va estrenar una Serenata a duo. Aquesta simfonia ens va mostrar la part més rococó del programa i l’elegància en la forma que aquest grup sap oferir en aquest repertori tan proper a la seva estètica. Va destacar-hi la incorporació de la parella d’oboès juntament amb un llaüt i arxillaüt per reforçar el baix i, fins i tot, enriquir els contracants melòdics, tal com es va observar en l’últim “Allegro”, d’un caràcter més vivaldià.
El bloc d’obres següent van ser quatre seguidilles i una cançó instrumental del compositor aragonès José Blasco de Nebra, que va destacar tant com a compositor de música per a teclat com per a l’escena, i que arribà també a tenir càrrecs musicals en la cort a la mateixa època que Farinelli. L’ús de la percussió amb predomini de les castanyoles i el compàs ternari ens van apropar a aquestes danses que acompanyaven sarsueles i òperes del Barroc hispànic i que s’exportaren a la resta de compositors europeus, com el fandango de Les noces de Fígaro mozartià, o la cachucha que incorporaria Mercadante en I due Figaro o les diferents pàgines verdianes amb ritmes espanyols.
I després de tota aquesta música instrumental va aparèixer el contratenor Valer Sabadus per interpretar dues àries d’òperes de Giacomelli que suposem que al seu moment van ser interpretades per Farinelli –per justificar la seva incursió en aquest concert. En la primera ària, “Quall usignolo che innamorato”, va ser un absolut foc d’artifici, escales ascendents i descendents, enormes intervals, trinats i refilats, etc., pura efectivitat que ens fa pensar en un cantant que ho dóna tot en la primera ària i que difícilment podrà superar-se posteriorment, cosa que, per desgràcia, va passar en aquest concert. Va ser tanta la pirotècnia demostrada a la sortida, que en la segona ària amb què es tancava la primera part, “Amor dover rispetto”, va resultar insulsa i més encara des de la fredor que transmet cantar darrere d’un faristol quan només has de cantar quatre àries…
La segona part del concert novament va tenir una llarga introducció orquestral de dues obertures i una suite de danses, que ens van recordar part de l’enregistrament que el director granadí Pablo Heras-Casado va realitzar fa dos anys amb Concerto Köln sobre composicions al voltant igualment de Farinelli i amb aquests mateixos compositors: Juan Marcolini, Francesco Cortadini i el mateix José de Nebra ja interpretat en la primera part, aquí amb un caràcter molt pompós, amb imitacions i trinats de trompes naturals, entre altres detalls.
El concert es va tancar novament amb la intervenció del cantant en dues àries més, una primera, “Alto giove”, del mestre Porpora, que exigeix un gran domini del fiato, de la línia de cant i un control exquisit del vibrat per no caure en alguna versió de cara a la galeria, com va passar en la versió de Savadus, que en el da capo va començar a fer ornaments i floritures no ben avingudes amb aquesta ària. El concert es va tancar amb la llarguíssima ària, precedida pel seu corresponent recitatiu, de Riccardo Broschi, germà compositor de Farinelli, en què novament es van veure més les deficiències que no pas les virtuts de la tècnica d’aquest contratenor.
Ningú no nega a Sabadus el seu majúscul registre, encara que no arribi ni de lluny al de l’homenatjat Farinelli, ni tampoc una molt acurada homogeneïtat de timbre i facilitat per a certes ornamentacions, però té bastants aspectes per millorar, començant amb la seva presència escènica, bastant més mecànica que no pas expressiva, un volum bastant just i certs elements no gens fidels a aquest període del cant, com són els portaments.
Per tancar el concert es van oferir dos bisos, l’ària final de l’òpera Serse de Händel “Crude furie”, en què l’amanerament del solista es va apropiar d’una peça dramàtica, compensat per la repetició d’una de les seguidilles de Nebra en la interpretació dels veritables triomfadors de la vetllada, el Concerto Köln, als quals desitgem trenta anys més d’èxits i bona música.
