PALAU PIANO. Martín García García, piano (Beca Alicia de Larrocha). F. Chopin: Polonesa-Fantasia, en La bemoll major, op. 61. Impromptu núm. 1, en La bemoll major, op. 29. Impromptu núm. 3, en Si bemoll major, op. 51. Impromptu núm. 2, en Fa sostingut major, op. 36. Fantasia-Impromptu, en Do sostingut menor, op. 66. Sonata núm. 1, en Do menor, op. 4. F. Mompou: Variacions sobre un tema de Chopin. I. Albéniz: La vega, “El Polo” i “Lavapiés” d’Iberia (quadern III). PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE NOVEMBRE DE 2024.
Amb un programa de màxim risc tècnic i interpretatiu, el pianista asturià Martín García va oferir el seu primer recital en solitari al Palau de la Música. Un dels beneficiaris de la primera edició de la Beca Alicia de Larrocha va saltar definitivament a la fama l’any 2021 quan va proclamar-se guanyador del Concurs de Piano de Cleveland –amb una interpretació memorable del Concert per a piano núm. 3 de Rakhmàninov– i aconseguir el tercer premi a la XVIII edició del Concurs Chopin de Varsòvia –guanyada per l’extraordinari Bruce Liu–, tot convertint-se en el primer pianista espanyol que va pujar al podi en la història del certamen pianístic de més renom internacional.
Als vint-i-set anys, Martín García ha assolit una maduresa fora del comú. La seva principal virtut rau en la personalitat interpretativa, basada en una tècnica depuradíssima i una recerca preciosista de la sonoritat que no deixa res a l’especulació. És aquesta contínua mirada cap a una perfecció estilística, tècnica, el que està marcant el camí de pianistes que són avui dia veritables arquitectes d’un estil inconfusible. Entre ells, Jaeden Izik-Dzurko (1991), guanyador del Concurs Internacional de Piano Santander Paloma O’Shea 2022 i del Maria Canals, l’esmentat Bruce Liu (1997), Seong-Jin Cho (1994), la bachiana Schaghajegh Nosrati (1989), el fenomen extraordinari Yuncham Lim (2004), guanyador del Van Cliburn el 2022 i capaç d’aconseguir unes sonoritats miraculoses… I entre aquests noms, extrets d’una àmplia llista en la qual caldria incloure el sevillà Juan Luis Pérez Floristán (1993), també cal situar-hi Martín García (1996).
Com no podia ser d’una altra manera, Chopin va tenir un espai preferent en el seu debut en recital al Palau (ja hi havia actuat una quinzena d’anys enrere amb l’Orquestra Freixenet). La complexíssima Polonesa-Fantasia en La bemoll va ser un model de comprensió d’una obra conceptual, pròpia del darrer Chopin, complexíssima d’execució tècnica i, per sobre de tot, d’elaboració del relat. Una versió depurada, ferma, multicolor en les dinàmiques, que va tenir continuïtat amb els tres Impromptus, poètics i alhora abassegadors, amb un control perfecte del rubato i una plasticitat sonora que n’embolcallava de poesia l’execució. No volem passar per alt un aspecte aliè a les seves meravelloses i reconegudes interpretacions: Martín García té el costum, per no dir vici, d’anar “acompanyant amb la veu” les melodies en molts moments. Aquest fet resulta summament molest per als oients, ja que perjudica enormement la seva tasca interpretativa sensacional. Després d’una brillant execució de la cèlebre Fantasia-Impromptu, va oferir la poc difosa Sonata núm. 1 de Chopin, composició datada el 1828, obra de joventut que ha quedat eclipsada per les dues Sonates posteriors. Versió plena de vistositat tècnica, colors, sensibilitat expressiva i que posava en evidència que la seva comprensió de l’obra de Chopin ha assolit una maduresa fora del comú en un intèrpret que posseeix un talent i una tècnica forjada sòlidament des de la infantesa.
Si Chopin va resultar sublim, a les meravelloses Variacions sobre un tema de Chopin de Frederic Mompou –basades en el Preludi núm. 7, en La major–, García va saber exposar tot el món harmònic i subtil de Mompou. Refinat, elegant, curós amb les sonoritats i rítmiques, en una versió que aprofundia en la lentitud i que cuidava fins al mínim detall la música del compositor català. Resulta un repte interpretar en directe obres com La vega, “Lavapiés” i “El Polo”, però més encara quan el nivell assolit excel·leix per la seva perfecció musical i virtuosisme. La sensibilitat que va obtenir amb La vega, obra d’una dificultat tremenda, embolcallava la versió amb una poètica refinada; amb “El Polo”, l’espontaneïtat, els colors, la seguretat en l’articulació que suposen unes evidents incomoditats per la superposició de les mans… tenien com a complement una “miraculosa” interpretació de “Lavapiés”, una versió que per si sola ja el podia fer mereixedor de la Beca Alicia de Larrocha. Unes versions d’Albéniz amb què, sens dubte, du el camí de ser també un referent. Com a cloenda, una bellíssima interpretació de la Cançó i dansa núm. 4 de Mompou i una interpretació espectacular de la Rapsòdia hongaresa núm. 10 de Liszt, un veritable tour de force tècnic per rubricar una actuació estel·lar que suposava la seva presentació en solitari al Palau.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
