PALAU 100 PIANO. Benjamin Grosvenor, piano. Obres de Mendelssohn, Chopin, Ravel, Granados i Liszt. PALAU DE LA MÚSICA. 23 DE MAIG DE 2016.
Per Lluís Trullén
Personalitat, tècnica, sensibilitat, expressivitat, musicalitat, serien molts dels qualificatius que podrien definir l’estil mostrat pel jove pianista britànic Benjamin Grosvenor en l’actuació del seu debut a la ciutat de Barcelona. Acomiadat amb una allau d’aplaudiments, el recital eclèctic i exigent proposat no va ser obstacle per mostrar-nos un ventall de les qualitats musicals que l’han portat a ser considerat un dels grans representants d’aquesta nova generació de pianistes brillantíssims cridats a ser els Ashkenazy, Pollini o Argerich del futur.
Grosvenor és un pianista de tècnica impecable, amb un aplom i una seguretat al més pur estil Kissin, Volodos o Yuja Wang. Se sent còmode afrontant moments tan compromesos com els que Liszt va reservar al prestissimo de la complexíssima “Tarantella” que tanca Venezia e Napoli (l’annex dels Anys de pelegrinatge), en la “Tocata” de Le tombeau de Couperin, o en el vertiginós “Presto” final de la Sonata núm. 2 que ha estat descrit com “el vent que passa per sobre d’una tomba” i que exposa l’intèrpret a un veritable repte pianístic. Amb un articulat i un legato admirable, amb salts plens de precisió, amb claredat en els trinats per afrontar la temuda obra de Liszt, o amb una claredat diàfana en les notes repetides de la “Tocata”, Grosvenor fa de la tècnica un mitjà per assolir i escrutar la musicalitat que cal que transcendeixi de les obres. És descriptiu en Liszt (líric, poètic, apassionat, refinat, sensible), atorga tot el regust de danses a la manera antiga que Ravel va plasmar en Le tombeau, dedicada a la seva mare i als seus amics morts després de la Primera Guerra Mundial, i expressa amb vehemència i destil·lant una sensibilitat plena de maduresa la música de la celebèrrima Sonata Marxa Fúnebre de Chopin. Dues obres breus però de gran exigència musical, com són dos dels Preludis i fugues de Mendelssohn, servien per iniciar el recital al Palau, en el qual no va mancar un homenatge a Enric Granados. Des del Palau es va demanar que inclogués al programa els Valsos poètics, obra que a més servia de cloenda als recitals dedicats a l’Any Granados i que a més ha inclòs en el seu darrer enregistrament. Deliciosa la manera de manifestar aquesta música tan subtil (sens dubte una de les obres més encantadores sorgides del geni compositiu de Granados) i que va tocar amb l’encant i el refinament de la música de saló que es recrea dins l’atmosfera d’aquesta peça.
Grosvenor és un pianista d’una musicalitat refinadíssima, d’un aplom absolut, d’una personalitat que es fa evident en l’elegància del seu fraseig i amb una certa predilecció per afrontar els tempi a una velocitat alta. Però malgrat el seu pianisme desbordat, sap copsar el fet essencial que s’ amaga dins les obres i els seus components estètics.
El pianista britànic va tenir la deferència de cloure el recital interpretant Mompou i, per últim, mostrar-nos una exhibició tècnica amb el “Capriccio” dels Estudis op. 28 d’Ernst von Dohnnányi, el gran pianista, compositor i director format a Budapest, company i difusor de la música de Bartók i mestre de Sir Georg Solti.
Un dels alumnes de Chopin, Wilhelm von Lenz, deia que “en el trio de la Marxa Fúnebre de Chopin es pot reconèixer si l’intèrpret és un poeta o si tan sols és un pianista, si sap parlar o només tocar el piano”. I certament Grosvenor ens va demostrar, en afrontar aquest sublim moment musical, que ell, a més de tècnica, té un gust musical exquisit.
