PALAU BACH. Freiburger Barockorchester. Matthias Goerne, baix-baríton. Juan de la Rubia, orgue. Katharina Arfken, oboè. Christina Roterberg, soprano. Isabelle Rejall, contralt. Florian Feth, tenor. Gottfried von der Goltz, violí i director. Obres de J. S. Bach i Georg F. Händel. PALAU DE LA MÚSICA. 1 DE MAIG DE 2018.
Per Jaume Comellas
Tot esdeveniment artístic, del tipus que sigui, ve precedit per un context més o menys conscient d’expectatives, fet que constitueix un al·licient determinant de la decisió del seu gaudi. En el cas d’aquest concert, el context es concentrava de manera especial en la figura del baríton, cada dia més baix-baríton, l’alemany Matthias Goerne, que gaudeix entre nosaltres d’una gran estima. En ell es focalitzava l’interès d’una manifestació que per altra part venia llastada per un programa poc atractiu, poc afalagador per a l’afeccionat. A part hi havia el plus afegit de veure què podia donar de si el cantant en un repertori allunyat d’aquell en què l’hem escoltat triomfalment: no cal dir-ho, el liederisme romàntic.
Tanmateix aquelles expectatives, no es van complir en el grau que havien excitat l’atenció –magnífica l’entrada del Palau–, car Goerne no va oferir una actuació a l’alçària, disculpeu la insistència, d’aquelles expectatives. Les raons les desconeixem i això obre un ventall d’especulacions que van des d’una falta de sintonia o d’aprofundiment en el cant barroc a una possible precipitada preparació del recital. Tot va començar amb l’inicial ària “Ich will den Kreuzstab gerne tragen”, de la cantata de Bach del mateix títol, en què l’orquestra –conjunt de cambra– el va tapar amb excés, i va continuar amb la resta de l’obra, cantada amb poca convicció, en un treball bla, amb dificultats a les notes baixes. Potser el concepte més clarificador és el d’incomoditat. A la segona cantata del programa, Ich habe genug, el sostre es va elevar i assolí una remarcable plenitud en la bellíssima ària “Schlummert ein, ihr matten Augen”, en què vàrem gaudir d’un Goerne més proper, però no més exacte, del que podia esperar-se.
Altrament va ser l’actuació de l’organista Juan de la Rubia, que va oferir una autèntica demostració de capacitat de crear bellesa. Va fer una interpretació del Concert d’orgue en Fa major de Händel que va tancar el seu recital, exultant de recursos en el sentit més ampli i profund de l’expressió. De la Rubia té el privilegiat do de la naturalitat, del tocar fluid, gens emfàtic, amb una musicalitat transparent, lluminosa i càlida ensems. Seria una falta greu no fer esment de l’oboista barroca Katharina Arfken; autèntica delikatessen el seu so i la seva elegància.
