TEMPORADA OBC. Viktoria Mullova, violí. Dima Slobodeniouk, direcció. Obres de J. Sibelius: Concert per a violí i orquestra i P. I. Txaikovski: Simfonia núm. 1, “Somnis d’Hivern”. L’AUDITORI. 24 D’ABRIL DE 2021.
El concert de l’OBC del darrer cap de setmana d’abril venia marcat per la presència d’una de les grans violinistes de les darreres dècades, la russa Viktoria Mullova, que interpretava el Concert per a violí, op. 47 de Sibelius, una obra que ha estat una de les composicions habituals del seu repertori i que globalment va ser bastant menys lluït del que era previsible. L’acompanyament de l’OBC, dirigida pel també rus però format a Finlàndia Dima Slobodeniouk, va començar amb opacitat, desequilibrat en la texturació, tot i el realç d’algunes segones veus i contramelodies, així com de pedals harmònics nítids que generaven un encoixinat tel·lúric, sobre el qual Mullova va oferir una lectura congruent en la síntesi tècnica i expressiva sense perdre aquell punt de distància i fredor que també la caracteritza. La sensació va ser convincent, però sense sobrepassar l’admiració per una excel·lència tècnica (els jocs dobles i triples cordes, atacs implacables amb tanta força com exactitud) ancorada a la literalitat expressiva i conceptual de l’obra. La impressió de falta d’assaig conjunt s’incrementava també per la manca de gruix en la corda –molt reduïda en efectius– i per unes trompes perfectibles, compensada en flexibilitat i acoloriment a partir del ritme creuat, obstinat i primitiu entre timbales i corda greu amb què s’inicia el tercer moviment. L’excepció d’aquest esdevenir general la van marcar les alenades d’apassionament de l’“Adagio”.
En contrast, la Simfonia núm. 1, “Somnis d’Hivern” de Txaikovski va permetre copsar un treball a l’alçada de la regularitat exigible a l’OBC i que, des de fa anys, és la garantia de la qualitat amb què la Simfònica de Galícia s’ha prestigiat entre les tres millors orquestres espanyoles sota la direcció de Slobodeniouk –que n’és el titular. El director rus va conduir la Simfonia amb clara planificació idiomàtica, tot rebaixant, per exemple, la construcció rapsòdica del moviment final, formalment feble però amb seccions interessants i habituals en les tres seves primeres Simfonies, com són els desenvolupaments o reexposicions fugades fent ús d’una fórmula considerada acadèmica a l’època. També en va resoldre transicions complexes, com l’obstinat dels metalls que enllaça amb la recapitulació, dominada per la corda sobre els tresets de les fustes al primer moviment.
I l’OBC va sonar amb major densitat i claredat en la superposició de les veus arrodonint una lectura multifacètica i coherent d’una obra que, escoltant-la com mereix, també atansa l’oient cap a un enfilall de procediments compositius i recursos expressius germinals en què s’albiren les paràfrasis vitals i ominoses de les tres darreres Simfonies. Per exemple: en els crescendi, el joc de pregunta-resposta i diàlegs imitatius amb caràcter obsessiu entre la corda i les fustes, la reiteració de períodes i motius temàtics construint una melodia, que juguen un paper motriu en l’“Scherzo” i que Slobodeniouk va recrear dotant-lo de caràcter inquiet, allunyat de possibles assimilacions mendelssohnianes i amb fefaent melangia a la secció valsejada central.
Per això, l’obra requereix una lectura aglutinadora que en dilueixi els girs acadèmics i l’acusat contrast melòdic-rítmic dels principals blocs temàtics, especialment en els moviments dels extrems. Quelcom que Slobodeniouk va assolir amb tempi àgils, un fraseig dúctil que evita el manierisme en determinats jocs agògics (no abusa mai del ritardando i mesura la crescuda de la intensitat emocional que cerquen des d’una austeritat), tot dotant el discurs d’una latent propulsió i jugant amb colors orquestrals marcats, d’hedonisme sonor i vehemència continguda, ni excessiva ni ensucrada. Per exemple: en l’apoteosi frasejada amb solemnitat i legato pels metalls i el contrast amb una coda amb caràcter de stretta del final de la Simfonia. O bé el cant de les trompes al segon moviment sobre l’elaborat acompanyament de la flauta i les cordes o en la llarga melodia de l’oboè que el precedeix. Al final, satisfacció més accentuada per la Simfonia que pel Concert, tot i el bis bachià de Mullova.
