LIFE VICTORIA 2015. Ángeles Blancas, soprano. Giovanni Auletta, piano. Luis González, trompeta. Obres d’Strauss i Weill. RECINTE MODERNISTA SANT PAU (PAVELLÓ DE SANT RAFAEL). 29 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
“Té una tècnica espectacular. I la veu…, la veu és una altra cosa, és diferent.” Si mai han escoltat aquesta sentència d’una cantant lírica a Espanya, molt probablement era d’Ángeles Blancas. El seu timbre és això, una altra cosa. Tot aquell que l’hagi escoltada en directe alguna vegada tornarà a viure el mateix cada vegada que ho faci. Sorprèn. No és només la seva veu, és una actitud. Histriònica, sovint també còmica i sempre teatral. Ara ha trobat el que probablement és l’amor musical de la seva vida: Kurt Weill. Com és que hem trigat tant a veure Ángeles Blancas com a mestra de cerimònies cabaretera?
Afortunadament, el LIFE Victoria 2015, festival de lied d’homenatge a Victoria de los Ángeles, va decidir que aquest cabaret seria el tancament ideal d’aquesta edició, i quin tancament! Blancas va oferir un concert de cabaret amb lieds de Richard Strauss i Kurt Weill. Abans, però, en el programa de joves talents LIFE New Generation, la soprano Anabel Pérez Real, acompanyada al piano per Hug Vilamala van presentar un petit concert introductori amb lieds de finals del segle XIX. Els joves es van mostrar especialment esplèndids en la interpretació d’Edvard Grieg, en concret de les peces Zur Rosenzeit i Ein Traum. Anabel Pérez va estar expressiva i emocionant, combinació perfecta amb la també destacable tècnica de Vilamala.
A la primera part del seu concert, Ángeles Blancas va presentar algunes cançons del Brentano Lieder, op. 68 d’Strauss. Amb una capacitat dramàtica tan particular, Lied der Frauen, wenn die Männer im Kried sind va ser absolutament aclaparadora. Com si tota la Primera Guerra Mundial estigués a la seva veu, Blancas invocava tot el dolor amb una projecció monumental, encara més magnificada per les dimensions i estructures de l’espai del concert, el Pavelló de Sant Rafael del Recinte Modernista de Sant Pau. La soprano semblava en alguns punts tenir problemes amb la seva veu (s’escurava el coll de tant en tant), però no li plantejava problemes amb la seva tècnica.
Llegíem al programa les paraules de la soprano: “Em trasllado mentalment allà, al Romanische Café, situat al final de Kurfürsterdam amb Charlottenburg a Berlín. Una tarda de tardor? Per què no? Del 1930.” En començar la segona part del concert, ho vam entendre tot. Blancas tornava a sortir a l’escenari ara completament canviada de roba i transformada en la mestra de cerimònies més decadent i estrident possible. Tot l’humor negre, la picardia i l’estridència de l’Alemanya d’aquell any eren al seu cos: malles negres de lluentons, samarreta transparent del mateix color i armilla estreta a sobre, els cabells vermells d’un personatge expressionista i armada amb joguines sonores. I a partir d’aquí Ángeles Blancas va ser com una allau de comicitat i teatralitat. El públic va quedar instantàniament impactat; acompanyada de Giovanni Auletta al piano i Luis González a la trompeta, no aturava mai l’espectacle. Blancas va cantar, d’una manera extraordinària, però també va ballar, va parlar, va interactuar, va riure i va sorprendre. Creguin-me, s’ha de veure. Una anècdota ho explica a la perfecció. De tal dimensió va ser la seva interpretació de Saga of Jenny (una de les poques en anglès de tot el programa), que el públic va esclatar entre aplaudiments després de la peça. Blancas, emocionada i en certa manera sorpresa, agraïa l’entusiasme amb mímiques i pantomimes teatrals i, quan van cessar els aplaudiments, va dir allà, de viva veu al seu públic: “Ja no canto més òpera!” Quina naturalitat. Sigui com sigui, volem més cabaret!
