III FESTIVAL INTERNACIONAL ORGUES DE POBLET 2015. Jan Willem Jansen, orgue. Schola Antiqua (dir.: Juan Carlos Asensio). Obres de Tomkins, Weckmann, Strungk i Scheidemann. ESGLÉSIA ABACIAL DE SANTA MARIA DE POBLET. 31 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Un espai d’un altre temps, ben a prop de Lleida i Tarragona, i no tan lluny de Barcelona. El monestir de Poblet és un ambient únic, on l’assossec de la vida monacal, contemplativa, s’encomana només d’arribar-hi. Cal prendre-s’ho amb temps, si un vol gaudir com mereix l’ocasió, sobretot per poder imbuir-se de l’esperit imperant, necessari també per al gaudi d’una experiència com és un concert de l’instrument construït pel taller Metzler Orgelbau AG de Suïssa. Un orgue de tribuna situat damunt l’entrada principal de l’església, just sota la rosassa que il·lumina tota la basílica.
Així, si un decideix anar a un concert d’orgue a Poblet, jo recomanaria d’aprofitar-ho i convertir-ho un recés, tot visitant prèviament el monestir, les dependències del qual han estat recuperades d’ençà que la vida monacal tornà al monestir el 1940, després d’anys d’abandonament i espoli a causa de la desamortització de Mendizábal el 1835. Actualment pràcticament tot el monestir està recuperat i, a punt de celebrar-se el 75è aniversari de la recuperació de la vida monàstica a Poblet, la convivència dels monjos cistercencs amb els pelegrins i visitants que acudeixen a la magnífica hostatgeria situada tot just davant de la façana del monestir crea una harmonia que ens recorda que l’espiritualitat és quelcom a què tots tenim accés però que tal vegada no dediquem el temps necessari a conrear-la.
Els agosarats programes concebuts pel director artístic del Festival Internacional Orgues de Poblet, el frare Josep Antoni Peramos, semblen orientats en aquesta direcció, tot posant a disposició dels oients no només el gaudi d’un instrument únic a Catalunya –que recupera l’estètica barroca interregional, amb una clara mirada posada en la tradició germànica, si bé inclou també un registre de batalla, propi dels orgues ibèrics–, sinó també unes músiques inusuals i tal vegada allunyades del repertori habitual dels concerts d’orgue a les nostres contrades. Això és el que es va desprendre del concert que es va poder sentir la nit del 31 d’octubre, vespre de la festivitat de Tots Sants, que va aplegar més de tres-centes persones que omplien la nau de Santa Maria de Poblet, emmarcada pel retaule renaixentista de Damià Forment en alabastre de Sarral.
Convidat per segona vegada, l’organista holandès Jan Willem Jansen –que l’any passat delectà els oients amb un concert amb música per a orgue de Buxtehude– va oferir en aquesta ocasió un programa inusual i tan original com agosarat de plantejament. Prenent com a base les característiques musicals de l’instrument de Poblet, Jansen va plantejar un programa de compositors del segle XVII a Alemanya, en el moment àlgid del luteranisme en aquell entorn. Noms poc habituals en les programacions musicals del nostre país com Thomas Thomkins, Matthias Weckmann, Delphin Strungk i Heinrich Scheidemann van sonar sense solució de continuïtat al llarg d’una hora i mitja llarga de concert, només alternada per les intervencions del grup vocal Schola Antiqua, que dirigeix Juan Carlos Asensio, que donava peu a cada nova obra amb intervencions de cant pla que inspiraren, precisament, les obres escollides per l’organista. Així doncs, antífones de cant gregorià com la del “Benedictus” de la missa Gloria tibi Trinitas, el “Magnificat” o els “In nomine Iesu” serviren, en la tradició luterana, per inspirar obres en què el que es pretén és, precisament, donar nom (el Verb), anomenar allò que no té explicació, allò que no vol dir res –i, tanmateix, ho vol dir tot. De la mateixa manera com la Reforma busca la simplicitat en les formes, la música s’hi assimila i és així com neix aquesta tradició d’“In nomine” que, en el títol diu ja tot el que ha de dir. Gràcies a la simplicitat (aparent) musical –el mateix Jansen esmenta el terme “avorrit” en les seves notes del programa– ens elevem directament al món de la transcendència, del qual l’orgue esdevé –en aquestes obres– vehicle tan eficaç com les veus masculines a cappella de so impecable de l’Schola Antiqua. I és en aquesta transcendència que perdem noció del temps i de l’espai, com si entréssim en un estat de meditació en què l’espiritualitat troba el context per manifestar-se i s’assoleixen els objectius cercats precisament pels compositors i la religiositat de l’època. Parafrasejant novament Jansen: “Ni rastre de belles melodies expressives, ni evolucions harmòniques significatives, ni silencis, ni frases i respiracions, ni retòrica, ni discurs, ni història…”, i tanmateix el Tot. Què més hi podem afegir, nosaltres? Aquestes coses només es poden experimentar o, més aviat, deixar-s’hi portar.
