PALAU 100. Núria Rial, soprano. Orfeó Català. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Anna-Maria Helsing, direcció. Obres de K. Saariaho, B. Vivancos i J. Sibelius. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE FEBRER DE 2022.
El primer encert del darrer concert del cicle Palau 100, que va tornar a reunir dalt de l’escenari del Palau el bo i millor de les veus solistes i formacions corals i orquestrals del país i del moment –Núria Rial, l’Orfeó Català i l’OBC– va ser un programa ben travat com poques vegades, amb diverses relacions entre els tres compositors escollits: el finlandès Jean Sibelius –que al segle XIX va situar Finlàndia al mapamundi musical–, la seva compatriota Kaija Saariaho –deixebla indirecta de la seva estètica i compositora convidada al Palau les dues últimes temporades– i el “nostre” Bernat Vivancos –que, tot i ser barceloní de naixement i osonenc de residència, es va formar a París i Noruega i beu molt de les aigües nòrdiques. I precisament l’aigua marina, d’altra banda, era l’element comú en la inspiració de dues de les quatre obres.
Tal vegada, però, una ordenació diferent de les peces hauria fet més evidents aquests enllaços i hauria contribuït a fer encara més excel·lent el resultat musical, ja molt notable.
Així, el concert va començar amb Oltra mar de Saariaho, potser l’obra més complexa, en la qual se succeeixen sense solució de continuïtat set moviments de llenguatge contrastant i desenvolupament confús. El cor –en aquesta ocasió preparat per Júlia Sesé– i l’orquestra hi van discórrer guiats per la batuta d’Anna-Maria Helsing, que no va poder evitar transmetre un cert nerviosisme.
Tot va semblar transformar-se amb la primera audició de les Cinc pregàries de Vivancos, sens dubte gràcies a la bellesa i major proximitat als intèrprets de la música creada pel compositor per encàrrec del Palau de la Música en el marc d’un projecte de gran abast impulsat per l’Ajuntament de Barcelona. Vivancos ha escollit cinc de les invocacions més sovintejades del cristianisme i hi ha posat una música que aprofundeix i destil·la el millor del seu llenguatge, farcit de melodies i amarat d’una expressivitat profunda, que uneix la mediterraneïtat dels seus ancestres i la seva filiació nòrdica en una mateixa espiritualitat. I la soprano Núria Rial, amb qui comparteix sensibilitat i per a qui va escriure l’obra, va respondre-hi amb una aproximació alhora natural i sentida, especialment en l’excels “Parenostre” final que permet augurar llarga vida a aquest cicle de cançons.
A la segona part, reservada a les dues obres de Sibelius –Les oceànides i la Simfonia núm. 7–, Helsing es va incorporar definitivament a l’atmosfera relaxada a què havia arribat el concert, fet que li va permetre dirigir sense cotilles algunes de les pàgines que coneix millor i que, a pesar de la seva exigència, van conduir també l’orquestra als moments de més lluïment de la vetllada.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
