TEMPORADA OBC. Jean-Yves Thibaudet, piano. Dir.: Stéphane Denève. Obres de Debussy, Grieg i Fauré. L’AUDITORI. 18 DE NOVEMBRE DE 2016.
Per Lluís Trullén
Un programa tremendament atractiu i amb un solista del renom de Jean-Yves Thibaudet augurava un èxit tant de públic com a nivell interpretatiu, i més encara quan l’OBC estava dirigida per la batuta experimentada com la del mestre Stéphane Denéve. Davant un Auditori que presentava molts buits en l’aforament, el públic va poder escoltar una interpretació que malgrat el seu nivell de correcció, estava mancada del nivell d’exigència que caldria demanar a uns músics i intèrprets de renom contrastat.
Jean-Yves Thibaudet és sens dubte un dels grans pianistes del panorama internacional i les seves interpretacions de la música francesa li han valgut un reconeixement unànime. Ara abordava el deliciós Concert per a piano en La menor de Grieg, una de les obres cabdals del repertori concertístic gràcies al seu atractiu melòdic, rítmic i sobretot pel lirisme que acompanya cadascun dels moviments. Thibaudet va oferir-ne una interpretació d’una fortalesa desmesurada en els passatges més apassionats, d’una potència sonora abassegadora amb una exposició virtuosística colossal. Era un Grieg excessivament eloqüent, en el qual el sentit paisatgístic, nostàlgic, quedava en un segon terme per l’excés de fortalesa (cadenza del primer moviment o inici del tercer). Com a contrapartida, Thibaudet va estar deliciós en els passatges més delicats del segon i en l’inoblidable tema melòdic del tercer, exposat amb aquell refinament que en tantes ocasions li hem lloat quan interpreta la música de Debussy. Una versió que es va moure entre l’excés de temperament i una delicadesa sublim. Ja fora de programa, la delicada Rêverie de Schumann va posar fi a una interpretació més apassionada que no pas nostàlgica de l’exquisida música del Concert en La menor de Grieg.
Tres obres cabdals de la música francesa ocupaven la resta del programa. Cal destacar el bon treball de la secció de fustes de l’orquestra i en concret el del flauta solista, esplèndid en totes les seves exigents intervencions. Música que cal que exposi una atmosfera, que cal que cerqui la tímbrica i uns colors matisats i velats que despertin variades sensacions en els oients. Des de l’opulenta orquestració del Diàleg entre el vent i el mar, la delicadesa subtil del celebèrrim tema de la “Siciliana” del Pelléas et Mélisande de Fauré o dels diàlegs orquestrals plens de subtileses del Prélude à l’aprés-midi d’un faune, el detall, el punt precís en què cal entrellaçar les diferents sonoritats exposades per les seccions suposen una veritable filigrana en la qual l’orquestra i el director cal que es cohesionin a la perfecció. En el decurs de la interpretació es van assolir moments esplèndids a nivell tècnic i expressius que denotaven la vàlua prou reconeguda d’intèrprets i director. Però una certa manca de continuïtat en el discurs, un equilibri de sonoritats més precís (a moments el metall resultava excessiu) hauria atorgat un punt més de subtilitat i refinament a la versió. Bon treball de músics i del gran mestre Stéphane Denève, en unes obres, però, en què cal filar molt prim per extreure el detallisme tímbric i d’equilibri sonor que amaguen.
