TEMPORADA ORQUESTRA CAMERA MUSICAE. Dir.: Salvador Mas. Obres de Schubert, J. Strauss i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE FEBRER DE 2019.
Una mirada a l’Àustria del segle XIX de Schubert i Josef Strauss acompanyada per la interpretació de la Segona Simfonia de Brahms estrenada a Viena l’any 1877 va integrar el nou programa de l’OCM que, sota la batuta del seu principal director convidat, Salvador Mas, es va poder escoltar la tarda de diumenge passat al Palau. Nombrós públic, atret tant pel programa que, a més de la simfonia brahmsiana, incloïa la Inacabada de Schubert i la deliciosa polca-masurca La Libèl·lula de Josef Strauss, com per ser coneixedor de les garanties d’una orquestra com l’OCM que concert rere concert dona unes innegables mostres de qualitat interpretativa.
En aquesta ocasió l’atractiu del programa i el treball il·lusionant de l’Orquestra es van tornar a congeniar per poder gaudir d’unes interpretacions esplèndides de les obres de Schubert i Strauss i, més concretament, de la Segona de Brahms. L’experiència del mestre Salvador Mas transmetia amb encert tot el sentit líric i també dramàtic que emergeix de la bellíssima Simfonia schubertiana, sempre ben exposada en el seu fraseig i fent emergir l’elegància melòdica dels seus motius. Cal remarcar el treball de la secció de violoncels i en general de tota la corda, embolcallada per unes fustes que van atorgar una profunda calidesa a la interpretació. La professionalitat i el lliurament del mestre Salvador Mas quedava reflectida en el treball d’uns músics atentíssims al gest i al refinament que atorgava a la versió. I certament aquest refinament també va prevaler en la interpretació de la descriptiva Die Libelle de Josef Strauss, el voleteig de la libèl·lula acompanyat per un delicadíssim ritme i d’un color orquestral indissociable dels sons de la família Strauss. Si en Schubert la versió de la Inacabada va emfatitzar tot el seu sentit líric, la proposta de Mas i de l’OCM en la versió de Brahms va fer prevaler un sentit discursiu molt més dens, emfàtic i brillant.
L’OCM va sonar com un tot molt més compacte, amb ensambladura, que permetia crear unes textures sonores sempre plenes i propenses a fer emanar tota la riquesa harmònica d’aquesta bellíssima composició. Un Brahms dotat d’una forta càrrega emocional i equilibrat en els volums per poder fer emergir amb naturalitat els inefables motius melòdics que formen part de la memòria de tot melòman. De nou un bon concert a càrrec d’una orquestra amb una temporada estable al Palau plena d’al·licients, tant de programació com a nivell interpretatiu.
Imatge destacada: © Martí E. Berenguer
