MÚSICA DE CAMBRA A L’AUDITORI. Josep-Ramon Olivé, baríton. Jordi Armengol, piano. Obres de Schumann, Ravel, Casals, Morera i Toldrà. L’AUDITORI (SALA ALÍCIA DE LARROCHA). 3 DE MAIG DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
Una de les veus catalanes de la generació més jove –per sota dels trenta anys– que amb solidesa més passos està fent en l’àmbit professional és el baríton Josep-Ramon Olivé, que enguany ha estat convidat pel cicle Residències a La Pedrera a oferir tres programes diversos en format i repertori i que aquests dies hem pogut escoltar a L’Auditori en un recital de lied en solitari i que diumenge vinent intervindrà com a solista del Veni Creator Spiritus, estrena de Josep Vila i Casañas al Palau de la Música Catalana.
Josep-Ramon Olivé va ser premiat fa un any amb el primer premi a la Händel Singing Competition 2015 i també amb el premi del públic. A la «Revista Musical Catalana» ens fèiem ressò dels seus èxits en una entrevista en què el baríton barceloní ens explicava la importància que passar per la Guildhall School of Music and Drama de Londres està tenint en el seu creixement com a cantant, i val a dir que és ben cert, ja que en el recital ofert dimarts a la Sala Alícia de Larrocha de l’Auditori de Barcelona ho vam poder comprovar.
El programa del recital era un autèntic tour de force que trencava el gel només sortir a escena amb el deliciós Dichterliebe (Amor de poeta) de Robert Schumann. Olivé va oferir una versió expansiva de la partitura, en què des del principi es va fer manifesta l’excel·lent preparació vocal del cantant, amb un timbre ben projectat i, sobretot, evidenciant una veu que ha crescut i s’ha homogeneïtzat en el registre, amb aguts rotunds i un registre central i greu molt sòlid.
La lectura dels poemes de Heine musicats per Schumann permet diverses interpretacions en funció de l’enfocament que es doni a la temàtica. Olivé va optar per una lectura més joiosa que no pas romàntica, més heroica que no continguda, fent ús de les seves capacitats vocals ara en plenitud. Així doncs, no va sorprendre, però sí va admirar que el baríton escollís l’ascens a l’agut en el final de l’emotiva “Ich grolle nicht” (No et guardo rancor), tot recordant una veu referencial, a la qual el registre i les possibilitats del tenor català s’acosten cada cop més: Dietrich Fischer-Dieskau. Avançat el cicle, el baríton va fer ús de la veu de cap en la cançó “Am leuchtenden Sommermorgen” (En el lluminós matí d’estiu), tot demostrant la seva versatilitat en les mixtures i els matisos, si bé n’abusà per moderació. Tanmateix, així com els cantants maduren vocalment al llarg dels anys –i Olivé encara no ha arribat a la millor època vocal atribuïda als cantants de la seva corda–, cal imaginar que la seva lectura del Dichterliebe evolucionarà i creixerà en varietat de registres amb els anys.
El pianista català Jordi Armengol l’acompanyà en aquest repertori amb la delicadesa que sempre caracteritza les seves intervencions, en la qual s’observa no només la magnífica preparació intrínseca a la seva personalitat, sinó també la sensibilitat d’un músic que sap convertir el seu instrument, el piano, en transmissor de la seva intimitat. Tots dos, cantant i pianista, s’emmotllaren molt bé l’un a l’altre, tot servint de contrapunt en la complicada i compromesa partitura de Schumann.
Ja a la segona part, Olivé brillà sobremanera en la seva excel·lent interpretació de les Histoires naturelles de Maurice Ravel, en què el cantant oferí una dicció esplèndida i un histrionisme en dosi adequada i efectiva. Magnífica la seva versió de “Le paon” (El paó), probablement la més coneguda de les cançons sobre text de Jules Renard, amb una també esplèndida versió al piano a càrrec d’Armengol.
El cantant tingué la delicadesa d’incloure en el programa repertori català, representat per dues cançons poc sovintejades de Pau Casals, Lo blat és segat, cant de collita molt lírica, gairebé com un himne, de caràcter eminentment mediterrani, i Silenci, una petita joia intimista. També vam escoltar magnífiques interpretacions en estil de L’oreneta d’Enric Morera i una èpica i potent Cançó de vela d’Eduard Toldrà, a les quals cal afegir el delicat i entranyable Romanç de Santa Llúcia i la romàntica Camins de fada.
L’interès d’Olivé pel gènere lied, que de ben segur combinarà en un futur amb l’òpera en igualtat de consideració gràcies a la seva versatilitat i capacitat interpretativa, es confirmà amb Zueignung (Dedicatòria), magnífica i inspirada cançó d’Strauss, a la qual cal afegir l’emotiva versió de L’estel del dematí, novament de Morera, amb què es clogué un recital d’altíssim nivell i amb segell de qualitat cent per cent català.
