PALAU 100. Royal Concertgebouw Orchestra. Klaus Mäkelä, director. Chin: Subito con forza. Wagner: Idil·li de Siegfried. R. Strauss: Ein Heldenleben. PALAU DE LA MÚSICA. 26 DE GENER DE 2025.
Amb pràcticament un sold out, el públic barceloní va rebre i ovacionar la Royal Concertgebouw Orchestra dirigida pel finlandès Klaus Mäkelä (Hèlsinki, 1996), en un ambient que es respirava expectant davant una de les millors orquestres del món. Més enllà de la sumptuositat, el seu so arriba a desbordar sales acústicament modestes com el Palau de la Música per l’agombolament dels passatges més massius i sedueix fins a anestesiar amb la bellesa d’un conjunt únic i caracteritzat per unes seccions de corda, trompes i fustes que freguen perfecció i mal·leabilitat en gruix, color i expressivitat.
Deixem al marge debats sobre si la joventut i experiència de Mäkela tenen suficient crèdit per assumir la carrera meteòrica que l’ha dut a dirigir la majoria d’orquestres del seu país, la Simfònica de Chicago i a partir del 2027 ser el titular de la Royal Concertgebouw d’Amsterdam. També aparquem rucades sensacionalistes que s’han llegit els darrers tres anys a la premsa espanyola afirmant que Mäkelä és el fenomen més gran que s’ha produït a la música clàssica en aquest inici de segle XXI. Sens dubte el director és un dels grans d’aquest segle XXI i de la seva generació perquè sap on portar el discurs, com donar personalitat als passatges sense comprometre la puresa del so i del fraseig, a partir d’una cantabilitat i dicció clares i, sobretot, aconsegueix bastir llargs trams amb tensió acumulativa. Quelcom a l’alçada dels millors; per bé que encara té un camí de maduració perceptible en aspectes com la capacitat d’emocionar i polir detalls col·laterals quan se centra en un focus. Anotem-ne dos exemples.
D’una banda, el pedal conclusiu en Mi dels violins primers a l’Idil·li de Siegfried de Wagner sobrepassava la dinàmica exigida en pianíssim i solapava la poesia dels violoncels rememorant el motiu principal als darrers compassos. D’altra banda, a Ein Heldenleben de Strauss tampoc va quedar respectada la dinàmica en piano i després en pianíssim de l’obstinat de corxeres al Mi greu de la timbala als darrers quatre compassos del número 98 i durant el 99 i 100, tot mantenint així una molesta pulsació que, francament i de manera innecessària, trencava el silenci sonor damunt el cant del corn anglès que entonava el melangiós passatge pastoral. Pedanteries al marge, aquest Wagner va ser una mostra de sensibilitat, candor i delicadesa banyada en una exposició nítida, molt ben temperada i tendent a la degustació de la corda sobre una lentitud més somniadora que descriptiva i paladejada amb un legato i una expressivitat com a claus de volta d’una versió globalment excel·lent, summament poètica i d’una fluïdesa i naturalitat extraordinàries.
Aquestes traces també es van copsar en les bases constructives del poema simfònic esmentat de Strauss, amb uns resultats d’alçada com a carta de presentació del director a Barcelona i com a inici de la gira que està duent a terme aquests dies amb la Royal Concertgebouw Orchestra. Magisteri, fermesa, refinament, interès en la bellesa del so sense manierismes, oposant passatges de tonalitat estable amb aquells més dissonants, amb un alè líric ampli i –en general– enorme ventall en la gradació dinàmica, on va destacar la facultat d’integrar en la textura les intervencions dels primers faristols de clarinet i trompa sense la necessitat d’ocupar un primer pla sonor ni emmotllar la sonoritat del conjunt per escoltar-los. Naturalment, superlatiu el concertino, amb impagables dobles cordes i idiomatisme a “Das Helden Gefährtin”, i també potent i prou nítid el so de la Concertgebouw a la hipertròfica batalla (“El camp de batalla de l’heroi”).
Tot plegat amb un Mäkelä de gest mesurat, escassament vehement i que en poques ocasions recorre a l’obertura plena de braços, ja sigui horitzontal o en la batuda vertical. Tendeix a marcar amb un joc de mirades, la boca entreoberta pujant el paladar i amb lleus moviments de la mà per a entrades i indicacions de ritme, amb un punt mitjà-alt de batuda proper al cos i generalment amb el colze com a eix (particularment en acords i atacs de força). Per cert, l’orquestra presentava la tradicional disposició holandesa invertida d’esquerra a dreta d’aguda a greu en l’ordenació de les timbales i també en la peculiar situació de les fustes: trompes (amb un novè faristol de reforç) a la dreta, seguides dels fagots al centre i els clarinets més a l’esquerra a la mateixa fila i des de la perspectiva del director i del públic.
Prèviament, Subito con forza, de la compositora sud-coreana Unsik Chin (1961), obria el concert integrant gests de la tradició, com la desconstrucció d’elements de l’obertura Coriolà de Beethoven, com els acords inicials, remor des dels greus, el desplaçament textural de puntuals motius de fanfara i rematant amb un acord de Do menor. Composta el 2020 en commemoració pel 250è aniversari del naixement de Beethoven, es tracta d’una peça d’uns cinc minuts que Mäkelä ja ha interpretat en ocasions anteriors i que es recrea en el joc de desintegració d’elements a través de textures canviants cercant una certa fisonomia calidoscòpica en el tractament motívic i palesa en la voluntària absència de narrativitat i lògica discursiva. En aquest sentit, tendeix més cap a una successió d’efectes (des dels sforzandi, tensió de semitons, frullati, trinats en metalls, sobtades sonoritats massives…), on la subtilesa i la policromia tímbrica esdevenen la clau perceptiva principal. Quelcom ja sobrerament explotat les darreres dècades del segle XX i en el que portem del XXI com una mena de tercera via explorada per molts compositors que han intentat amalgamar experimentació i singularitat creativa amb comunicabilitat i assequibilitat vers el públic, especialment quan s’inspiren o fagociten obres del cànon històric. En aquest sentit, no capgira cap paradigma: més del mateix, ben elaborat i davant la qual cosa, com deia Carlos Calderón a la conferència prèvia, el temps dirà si acaba entrant dins el repertori de les orquestres simfòniques.
Un Calderón, per cert, que va oferir la seva xerrada prèvia al Petit Palau ple i fruit d’un merescut èxit en saber delimitar bé els fils conductors, les informacions generals i els detalls perceptius per a un públic transversal; a banda de tornar a demostrar que, sumant un contingut calibrat i ben filat assumible per molts divulgadors i especialistes que tinguin la suficient formació i experiència, on realment no té competència és en l’elaboració dels suports audiovisuals, que superen la professionalitat presumible catapultant-lo a una mena de modest Olimp interactiu, tan pedagògic com sofisticat, on tot segueix una pulsació quasi metronòmicament calculada.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
