Simon Berrill: Francesc Gabarró (1914-1990). Un músic entre dos mons.
200 pàgines
Editorial Arpegio, Sant Cugat del Vallès, 2020
El catàleg de l’Editorial Arpegio creix amb aportacions que cobreixen les mancances bibliogràfiques de la nostra musicologia. Un exemple n’és la biografia de Francesc Gabarró (1914-1990) del periodista anglès Simon Berrill (Kettering, 1963), abans mai editada i que apareix a la vegada en català i en castellà, en les traduccions de Miquel Bernadó i de Jaume Llobera, respectivament. Es tracta d’una aproximació dividida en nou capítols i dos apèndixs, el primer dels quals inclou diversos enllaços musicals –alguns protagonitzats per Gabarró–, que es desenvolupen linealment, a la manera de l’antiga escola –sense embafadores adulacions– amb un plantejament elemental, correlatiu i seqüencial de tall periodístic. Sense valoracions personals ni maquillatges, exposa amb transparència temes com els problemes familiars derivats de les seves infidelitats o la ruptura i l’escassa relació amb Pau Casals, tot i ser-ne deixeble. De la mateixa manera, s’hi destaca una hipòtesi que esclareix la confusió en la data de naixement i l’originalitat amb què formula el darrer capítol, que esbossa un breu dietari de moments decisius en la gènesi del llibre d’estil planer i allunyat de grans pretensions en l’estructura.
Com en tota tasca documental, aquesta imposa els seus propis camins, amb troballes de caire biogràfic, contextual i cultural que prenen rellevància en l’enfocament. És el cas de les digressions de caire històric sobre la ciutat de Sabadell dels anys vint, on va viure la seva infància i joventut, tot i haver nascut a Verdú. Igualment s’atura a comentar la història del jazz i les seves estrelles a Barcelona; alhora que l’entorn de la London Symphony Orchestra, on Gabarró va entrar l’any 1947 en arribar a Londres, després d’una dècada a l’Índia on s’havia exiliat fugint de la Guerra Civil Espanyola i on va aconseguir diverses feines. Entre les quals, va formar part de l’orquestra de Francesc Casanova Tallardà (1899-1966), que també mereix un estudi particular que glossi la seva influència i activitat que el va dur a ser un dels catalans que va compondre un himne nacional: si al segle XIX el targarí Ramon Carnicer havia escrit el de Xile, Jaume Nunó el de Mèxic i el mataroní d’origen murcià Blas Parera el de l’Argentina, al segle XX Casanovas va escriure el de l’Índia.
A partir d’una àmplia documentació d’hemeroteca, entrevistes a familiars, a músics i a amics, Simon Berrill ha elaborat un apropament directe a Francesc Gabarró, que va compaginar la seva faceta de violoncel·lista clàssic amb la vessant jazzística, en la qual s’havia iniciat tocant el trombó a l’orquestra del Hot Club de Barcelona i amb memorables sessions acompanyant icones de l’època, com Benny Carter. A més, Gabarró va actuar en petits conjunts de corda per a la ràdio de la BBC, on va enregistrar els grans èxits de Sinatra, bandes sonores per al cinema (les primeres de la saga James Bond) i dels Beatles (amb significatius apunts sobre l’enregistrament de Yesterday i del disc Sergeant Pepper’s Lonely Hearts Club Band). Una tasca, aleshores, considerada menor per músics com Gabarró.
En conjunt, aquesta monografia ofereix un bon contingut i acompleix el seu objectiu: acostar i testimoniar al gran públic una figura present en moments històrics de la música del segle XX. El volum s’afegeix a altres publicacions del segell que han abordat el violoncel: La música en torno a los hermanos Duport, a càrrec de Guillermo Turina, i la Historia del violonchelo en Cataluña, amb autoria compartida per Josep Bassal i Jaime Tortella, editor i especialista en Boccherini. Com a bon editor, Tortella ha cuidat les maneres i la selecció en les notes de peu de pàgina i en les fotografies –algunes d’inèdites–, tot mantenint els preceptes del llibre d’estil d’Arpegio, per bé que hi manca l’índex onomàstic que en faciliti la consulta puntual.
Imatge destacada: Francesc Gabarró. © Editorial Arpegio
