CONCERT MOZART-GERHAHER. Freiburger Barockorchester. Christian Gerhaher, baríton. Lorenzo Coppola, clarinetto d’amore. Dir.: Gottfried von der Goltz. Obres de Wolfgang A. Mozart. LICEU. 20 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Jacobo Zabalo
Un dels millors conjunts especialitzats en música antiga –la Freiburger Barockorchester, que ha fet gaudir el públic barceloní les últimes temporades– i un baríton de trajectòria consolidada –Christian Gerhaher– interpretant àries procedents de les òperes de Wolfgang A. Mozart sembla, sense cap mena de dubte, un bon pla. Una fórmula difícilment decebedora, d’èxit previsible. Però la màgia de la interpretació rau en gran mesura en aspectes intangibles, que poden concertar-se per fer vibrar o per destensar la corda de l’emoció i aproximar l’oient a l’abisme d’una indiferència a priori impensable.
Comencem pel final: hi havia bisos programats –almenys un–, però els obligats aplaudiments eren tan tímids, tan tebis, que el concertino Gottfried von der Goltz, en funcions de director, i el baríton convidat no podien sinó mirar-se amb un somriure professional, inevitablement impostat. L’encore escollit i finalment cantat, l’ària “Donne mie la fate a tanti”, l’única extreta de la versió final del Così fan tutte (ja que la primera intervenció, la poc coneguda ària Rivolgete a lui lo sguardo, KV 584, va ser composta com a alternativa a una altra ària d’aquella òpera), va resultar una de les més convincents de la nit. Almenys s’hi va percebre credibilitat, èmfasi posat en un text que es vol còmic, si bé avui resulta de gust dubtós: els amants enganyats acusen les dones per enganyar, quan ells mateixos les han enganyades per mirar de demostrar com de fidels serien. Ull amb el que un fantasieja…, que es pot acomplir. Però aquest és un altre tema, i és evident que no es tracta aquí de moralitzar. Sí, més aviat, d’intentar comprendre aquell incòmode un gran perchè que s’imposa repetitiu i cridaner, no només –com veurem– en l’àmbit de l’amor/desig.
Les incoherències en la programació de les peces escollides per a aquest atractiu concert al Gran Teatre del Liceu van contribuir sens dubte al des/concert. La primera part –de tot just 35 minuts– va incloure una interpretació més que solvent d’una simfonia mozartiana de període intermedi, poc coneguda però plena de detalls lluminosos i una puixança destacable, com és la Simfonia núm. 31, en Re major, KV 297, “París”. Però sorprenentment va ser fragmentada en tres, esqueixat cada moviment dels seus correlatius. Després de l’“Allegro assai” es va colar aquella ària alternativa del Così, i després de l’“Andante”, una intervenció poc recordada del segon acte del Don Giovanni, seguida de la cavatina “Se vuol ballare” de Le nozze di Figaro. No hauria estat malament explicar el perquè de la partició i –més interessant encara– la raó de la intermediació de les àries; ja que, ni temàticament ni formalment (tampoc d’acord amb criteris cronològics) semblava justificada. Per si fos poc, el protagonisme del baríton va ser discret: bona entonació i color, però manifestament pudorós, molt moderat en la caracterització dels personatges. L’orquestra va cedir terreny per al lluïment de Gerhaher, cosa que no va fer sinó redundar en la disminució d’intensitat.
La segona part no va alterar en essència la perplexitat abans suscitada, ja que l’obra concertant programada, el Concert per a clarinet, KV 522, es va interpretar llavors de començament a fi, d’acord amb els cànons actuals. El públic, però, va repetir el modus operandi de la primera part i, com si estiguessin deslligats els moviments, aplaudí després de cada un. Lògic, alhora que incomprensible. Lorenzo Coppola, el solista, va prendre la paraula abans per revelar detalls importants sobre l’instrument emprat per l’amic de Wolfgang A. Mozart (Anton Stadler, per a qui va compondre aquesta i altres obres). Instrument poc audible, el clarinetto d’amore –pronosticà amb encert Coppola–, en un teatre de grans dimensions. Menys pronosticable, però, el fet que la seva interpretació resultés imprecisa, mancada de claredat i distinció en la declamació dels diàlegs implícits, i avançant majoritàriament a batzegades i allunyada, per tant, de la fluïdesa volguda. Estranyament, tampoc la Freiburger Barockorckester no mostrà la seva característica vivacitat. Imperdonable, en suma, que una obra tan original com el Concert per a clarinet sonés gairebé vulgar o avorrit, fressada malgrat les floritures i lleugeres variacions de la partitura.
Per rematar-ho, les àries escollides en aquesta extensa segona part –més del doble de durada respecte de l’anterior– van ser d’un populisme impropi a hores d’ara, fet agreujat per la prestació poc memorable dels protagonistes. Que a un cantant amb tanta experiència l’agafi en fred l’ària del catàleg no té explicació; ni tampoc buscar la glòria orquestral amb l’efectisme del marcial “Non piu andrai”, després d’una segona part amb desajustos recurrents en cordes i metalls. És cert que són instruments més difícils de tocar que els moderns, però aquest mateix conjunt ha demostrat una altra excel·lència. En una paraula, o dues, novament: des…concert.
