PALAU PIANO. Beatrice Rana, piano. Chopin: Estudis op. 25. Albéniz: Suite Iberia (llibre III). Stravinsky: tres moviments de Petruixka. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE NOVEMBRE DE 2019.
La pianista italiana Beatrice Rana, un dels fenòmens pianístics del moment, debutava al Palau de la Música Catalana amb un programa de màxima exigència tècnica i musical, integrat per obres de Chopin, Albéniz i Stravinsky. Aquests tres compositors de divergències estètiques evidents es van sentir atrets per la ciutat de París i les tres obres programades guardaven nexes comuns amb la capital francesa. Els Estudis op. 25 de Chopin van ser escrits entre el 1832 i el 1836, en plena etapa parisenca de Chopin, el tercer quadern d’Iberia es va estrenar a la casa de la princesa de Polignac el gener del 1908 i l’estrena de Petruixka –obra que anys després dedicaria a Arthur Rubinstein– va tenir lloc al Théâtre Châtelet a càrrec dels Ballets Russos de Diaghilev el juny del 1911. Un nexe al qual cal afegir el de la màxima exigència tècnica, un aspecte que no sembla atemorir la jove pianista italiana de 26 anys Beatrice Rana.
Admiradora d’Arrau, i que amb només 9 anys ja va tocar el Concert en Fa menor de J. S. Bach, posseeix unes qualitats inqüestionables ja reconegudes quan l’any 2013 va obtenir el segon premi del Concurs Van Cliburn. El seu pas pels Estudis op. 25 de Chopin va resultar desigual, amb moments esplèndids, com els Estudis de terceres i sisenes, amb un desplegament tècnic impecable, però en d’altres, com el d’octaves, l’ús excessiu del pedal anava en detriment de la claredat sonora. Tempi agosarats, fortalesa sonora aconseguida amb un perfecte domini del pes del cos, de l’articulat poderós i d’un aplom absolut davant la dificultat emergeixen com trets diferencials del seu estil. Rana és una pianista valenta, que pot afrontar des de les Variacions Goldberg fins a la música de Prokófiev, Ravel o Txaikovski. Domina el rubato, que sap situar en moments precisos, toca de manera apassionada i vehement quan així ho demana l’obra, però al seu estil manca un punt de transcendència per assolir una versió de referència. Als seus Estudis op. 25 de Chopin, entesos com un corpus global, els mancava aquella màgia, aquella emotivitat que ineludiblement cal que desprenguin aquests Estudis de concert que han passat per les mans de tots els grans pianistes dels segles XX i XXI.
Resulta molt agosarat interpretar el tercer quadern d’Iberia d’Albéniz, no només per les seves demandes tècniques, sinó per tots els colors, ritmes i expressions que exigeix aquesta obra mestra de la història del piano. Rana va enlluernar-nos amb la tècnica, amb la fortalesa i seguretat que desplegava en “El Albaicín”, “El Polo” i amb el complexíssim “Lavapiés”, però es va quedar lluny d’aconseguir aquella màgia descriptiva que traspua d’aquestes obres tan estimades pel nostre públic. Un Albéniz molt abassegador, d’una fortalesa hercúlia, impecablement resolt a nivell tècnic, però que distava molt de retratar aquella atmosfera, fins i tot d’evocar aquelles aromes que desprenen aquestes pàgines emblemàtiques de la literatura pianística.
Rana va assolir el punt àlgid a nivell interpretatiu amb una versió agosarada i colorista de Petruixka. El seu pianisme decidit, tècnicament impecable, poderós, acomplia perfectament les exigències rítmiques i sonores d’aquesta obra realment complexa. Va portar a l’extrem la idea de la fortalesa i el salvatgisme (concepte que pocs anys després quedaria referendat amb La consagració de la primavera) amb un martellato poderós, amb unes complexes bitonalitats que creen uns colors tan suggeridors, amb les polirítmies… Una Petruixka en la qual la pianista italiana va desplegar el talent que l’ha situat com una de les joves estrelles emergents del piano de l’actualitat i que el públic del Palau va saber reconèixer amb grans aplaudiments.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
